Les ‘xemeneies’ de Charlotte Posenenske prenen el MACBA

Radical, crítica, minimalista, impactant i participativa. Així és l'obra conceptual de l'artista Charlotte Posenenske (Wiesbaden, 1930 - Frankfurt, 1985), creadora d'un treball personal realitzat a base de materials de construcció, la repetició seriada, la fabricació industrial, la producció massiva i l'acabat en funció d'on s'exposaria l'obra o qui en fos el propietari o responsable últim, fent gran el concepte d'“opera aperta” d'Umberto Eco. Res a veure amb les obres úniques, edicions limitades i preus desorbitats que acostumen a tenir les obres al mercat de l'art. Va batejar les seves creacions (més que obres, peces) amb nom de “sèrie” i les venia a preu de cost, el del material fet servir per realitzar-les.

Ella mateixa ho va escriure en un manifest del febrer de 1968: “Les coses que faig són variables, el més simples possibles i reproduïbles. Són components d'un espai perquè semblen elements de construcció, poden ser reorganitzades en noves combinacions i posicions, alterant l'espai. Aquestes alteracions són obra del consumidor, que d'aquesta manera participa una vegada i una altra en el procés de creació. Faig sèries perquè no vull fer peces úniques per a individus, perquè vull fer elements combinables dins d'un sistema. Per fer una cosa que sigui repetible, objectual i econòmica”. Després d'escriure-ho, i decebuda pels límits de l'art i, sobretot, pel fet que no podia canviar el món amb les seves creacions, va abandonar la seva carrera artística de 12 anys per dedicar-se a l'activisme i a la sociologia especialitzant-se en l'estudi del treball i la producció industrial.

El MACBA compta amb una de les seves característiques obres des de fa anys. Es tracta de Tubs quadrats. Sèrie D, una de les peces formada per quatre elements d'acer galvanitzat creats el 1967 i reconstruït el 2010. Però des d'avui acull Charlotte Posenenske: Work in Progress, l'exploració més minuciosa de la seva obra realitzada després de la seva mort el 1985 per un càncer, “per recuperar el llegat de l'artista com una veu crítica i clarivident al món de l'art contemporani”, segons el museu.

Perquè no hi hagi dubte de l'objectiu d'aquesta artista, una de les millors representants a Europa del minimalisme americà, al qual va saber donar una dimensió social i performàtica, Posenenske instal·lava les seves obres metàl·liques en espais públics com aeroports, estacions de tren, mercats i fàbriques. Ara, moltes d'aquestes ocupen tota la segona planta del museu; però continuen tenint l'aire industrial que Posenenske els va voler donar. La instal·lació d'aquestes impactants peces s'ha fet seguint les imatges de quan ella era viva, però els muntadors han tingut llibertat per adaptar-les a l'espai, com a ella li agradava fer amb els seus “consumidors”: comissaris d'exposició, espectadors o propietaris, “pel que l'artista renunciava, d'entrada, a part de l'autoria”, explica una de les comissàries de la mostra, Hiuwai Chu, juntament amb el director del centre, Ferran Barenblit. “Ha estat una feina molt enriquidora, un joc, instal·lar les obres”, remarca Chu, una de les dues conservadores de col·leccions del MACBA.

A més de les enormes peces de metall galvanitzat i cartró —que han pogut viatjar plegades a Barcelona, cosa que parla de la seva modernitat, malgrat tenir més de mig segle—, a l'exposició de Barcelona poden veure's els seus primers dibuixos i les seves pintures i el seu pas a les tres dimensions doblegant primer el paper i el cartró per després utilitzar metalls corbs i carenats i després pintats sempre amb esprai i amb pocs colors: blancs i negres i els primaris: vermells, blaus i grocs. També els seus treballs de dibuixos arquitectònics —com un mural per a una paret d'una escola primera dissenyada pel seu marit Paul Posenenske, a Hainstadt, Alemanya—, i els dissenys de vestuaris per a òperes com un Turandot de Puccini de 1952.

El MACBA ha produït una obra nova per a l'exposició. Es tracta de Drehflügel Serie E (Fulles batents Sèrie E) que convida el públic a participar i reconformar al seu gust tant l'obra —una mena de portes que s'obren i tanquen—, com l'espai del voltant. L'obra, en no ser prototip original, es pot tocar i batre al gust del visitant.

L'exposició, oberta fins al 8 de març, després de presentar-se al Dia:Beacon de Nova York, després viatjarà a Düsseldorf (abril-agost 2020) i Luxemburg (octubre 2020-gener 2021).