Falcones: “Dedico el llibre als malalts i als qui els suporten, que són els que els estimen”

Al frontis d’El pintor d’ànimes, l’autor dedica el llibre als malalts de càncer i als que han de “cuidar-los i aguantar-los”. Falcones va ser diagnosticat de la malaltia durant el procés d’escriptura, que va compaginar amb els durs tractaments i les seves seqüeles. Ens vam veure fa un parell de setmanes als salons d’un luxós hotel de Madrid. Tot i conèixer les seves circumstàncies, xoca de primeres el seu aspecte, bastant més fràgil que a les fotos; i la seva veu, bastant més reposada que la usualment entusiasta xerrameca pròpia de l’autor en promoció. Potser és que la bossa i la vida adquireixen una altra dimensió en el seu cas.

Ildefonso Falcones: amb aquest nom, un està predestinat a una cosa èpica. O lírica.

Estava predestinat a patir-lo. És pitjor: em dic Ildefonso María Falcones de Sierra. El professor deia el meu nom i els companys em miraven malament. A partir d’allà, la meva vida ha estat intentar triomfar.

Des de la seva tendra infantesa?

Bé, vaig ser esportista, genet, i allà volia ser el primer. El segon és el primer perdedor. Després, com a advocat, has de guanyar plets, sentències. Tot això és tenir èxit, triomfar.

Ho va aconseguir? Triomfar, vull dir.

Bé, ara el que pretenc és arribar al públic més ampli possible. Això és l’èxit en la novel·la.

Això diuen tots els best-sellers.

Espavilat

Així, com molts dels seus personatges, es veu Ildefonso Falcones (Barcelona, 60 anys), venedor de deu milions de llibres des de L’església del mar. Ara presenta El pintor d’ànimes (Grijalbo), un relat ambientat a la Barcelona modernista. Hisenda li reclama “injustament” 4,5 milions d’euros. Però ara la seva principal batalla és contra el càncer.

És que continuo volent ser un best-seller, tot i que encara hi ha gent que em pregunta si no vull ser literari abans que comercial.

Creu que el que és literari no pot ser comercial, i viceversa?

N’hi ha, però generalment cal reconèixer que no és així. M’agradaria reconèixer-m’hi en els dos, però prefereixo continuar reconeixent-me com a comercial. Només pretenc divertir la gent. La meva novel·la és purament d’amor, passió i emocions. No intento ensenyar res a ningú, ni donar lliçons, ni transcendir. Sents alguns autors que diuen que cal ensenyar la gent a llegir, i això em fa posar els pèls de punta.

Potser els seus llibres els hi fan posar a ells. Nota la mirada de superioritat dels literats?

Noto que em trepitgen el cap, si poden. Alguns em miren des de l’altura de Déu, però estic encantat. Que segueixin, no em preocupa.

Barcelona és un personatge més de la seva novel·la. Què té de musa per a vostè?

Barcelona, fins al moment en què la crisi i l’enquistament de la societat és tan greu, oferia una universalitat fantàstica per a una novel·la. L’època del modernisme que hi retrato, per exemple, és fascinant.

Sempre barreja epopeies personals i col·lectives.

Cal enllaçar-les. El context, sobretot a les meves novel·les, que són històriques, és molt important, perquè aconsegueix traslladar el lector a aquella època, i els personatges són els que aconsegueixen que reconegui passions universals. Per això són fonamentals els editors, que veuen la novel·la des de fora i t’avisen si et passes o no arribes.

Els fa cas?

Per descomptat, són professionals. En tres anys d’escriure una novel·la, de vegades, perds una mica el nord. Un personatge no actuava així fa 100 pàgines. O se te’n va la mà donant més informació de la necessària. Llavors, la meva editora em renya i gairebé sempre té raó. Ens barallem moltíssim, però és molt interessant.

Va deixar la seva carrera d’advocat per escriure. Tenia matalàs?

Mai no he tingut matalàs. La meva família era burgesa però el meu pare va morir quan tenia 16 anys i vaig treballar en un bingo per pagar-me la carrera. Sempre he estat a la corda fluixa. Ara és quan més es mou. A baix hi ha l’abisme i has d’estar agafat de peus i mans. Com es troba? Bé, lluitant. L’important és que hi hagi possibilitat de lluitar.

Per què ha fet pública la seva malaltia al seu propi llibre?

Primer, perquè és una realitat que t’impacta. Escriure la novel·la en aquest estat és complicat i quan acabes dius, “ostres ho he aconseguit”. És un èxit. Aconsegueixes triomfar sobre la malaltia, sobre la debilitat, sobre la desesperació, sobretot.

Sobre la por?

Sobre una por i una exasperació tremendes. Entra una variable a la teva vida, que és la mort. Saps que et pots morir sa, però és això els passa als altres. Malalt, panses a tenir-la present i, de vegades, som injustos amb els que ens envolten. Incloem en la nostra pena i sofriment els que ens volen ajudar. Per això dedico el llibre als malalts i a qui els suporten, que són els qui els estimen.

Fa mal la llàstima dels altres?

En alguns, sí. Que una persona es compadeixi de tu no és humiliant. És comprensible i normal, però preferiria una altra actitud.

Quina actitud l’ajuda?

La normalitat, la d’aquí no passa res, l’humor. L’altre dia, uns amics preguntaven a la meva dona com estava, i ella els va contestar: té metàstasi, però és genial. Aquesta normalitat i humor.

Què és el futur, ara?

El futur, estant malalt, és avui. I demà. Els terminis es dilueixen. Quan tens fills, sobretot, has de pensar a llarg termini: què faran, on arribaran. Tots aquells terminis se’t van descomponent. El dia 14 m’operen, tinc dues setmanes davant meu.