Combat desigual davant del 10-N

A Rocky 2 –perdó per la referència poc selecta–, el boxejador amateur i inexpert aconsegueix derrotar el veterà gràcies a la voluntat, a l'entrenament i al fet que al cinema li agraden les històries de superació personal. Però la veritat és que, en la realitat, els combats desiguals normalment els guanyen els previsibles. David gairebé sempre perd contra Goliat, i Obèlix estomaca els romans per més que s'hi esforcin.

Lorena Roldán ha afrontat la moció de censura amb esforç i aplicació, no dubto que s'havia entrenat a fons. No era un repte fàcil, pocs mesos després d'ascendir a líder de Ciutadans a Catalunya, conduir una iniciativa de tant pes i en un moment tan transcendent, a les portes d'unes eleccions (bé, aquesta iniciativa, la moció, només existia perquè som en aquest moment transcendent). Per bo que sigui Ansu Fati, no li resultaria senzill dirigir el Barça en un clàssic, ni tan sols contra el Leganés. No sé si Roldán és com Ansu Fati, o viceversa. La veritat és que en la seva intervenció ha provat de pressionar amb tanta intensitat el PSC perquè la votés que ha fet saltar Miquel Iceta, un veterà que es va asseure en un escó per primera vegada el 1996 (després d'haver exercit altres càrrecs, fins i tot fent tasques de gestió a la Moncloa).

Ha estat un combat desigual. A Roldán, disciplinada seguidora de l'estil de Ciutadans, se li ha acudit unir en una mateixa frase els CDR i els “equidistants”, referint-se als socialistes. Com deu haver rebut Iceta la comparació que en la resposta se li ha notat la veu una mica més forta. Ha qualificat la moció de “piromusical”, li ha recordat a Roldán –amb condescendència– l'aritmètica que no dona una victòria possible, l'ha comparat –amb crueltat– amb Inés Arrimadas, li ha posat davant –amb vanitat– l'estratègia de Manuel Valls a l'Ajuntament de Barcelona, i li ha dit –amb suficiència– fracassada, afegint –amb ironia– que “només” ho deia pel fracàs de la moció. Roldán ha semblat que no s'arronsava, però els aplaudiments del seu grup, sempre disposat a aixecar-se unànime i jovial, han estat tebis i desganats, com obligats.

Ha estat segurament per la casualitat en l'ordre d'intervenció, però la veritat és que després d'aquest acarament el protagonisme del debat ha basculat una mica de Lorena Roldán cap al dirigent del PSC. De tal manera que Sergi Sabrià, portaveu d'ERC, ha recitat amb desgana i per compromís les crítiques habituals a Ciutadans per a continuació centrar-se més decididament a atacar Iceta.

És a dir, si aquesta moció és un pretext per fer un o diversos mítings electorals –i ho és–, el que sembla que s'està disputant és el terreny ampli que havia ocupat en el seu moment el partit dels socialistes i que, en els últims temps, i amb el procés, s'han repartit en bona part Ciutadans i ERC, partits tots dos que han acollit exsocialistes en funció de l'“eix nacional”: més catalanistes cap a ERC, més espanyolistes cap a Cs. A aquesta pugna han respost les intervencions dels tres grups.

D'altra banda, i sense cap mena d'intriga pel resultat final de la moció, el debat ha servit almenys per constatar, amb una alegria moderada, la diversificació creixent de les citacions d'autoritat. Descomptats els inevitables Josep Pla, Prat de la Riba, Valentí Almirall, Gaziel o els Marx –Karl i Groucho–, cal saludar l'ascens al rang de referència parlamentària del poeta antifranquista Gabriel Celaya, de la sarsuela Doña Francisquita (“Por el humo se sabe dónde está el fueeegoooo…”) i de Coco. Sí, el de Barri Sèsam.