Per què l’anomenem novel·la negra si és novel·la policíaca

Collita roja, de Dashiell Hammett, es va publicar el 1929. Aquell mateix any va aparèixer El misteri de les set esferes, d'Agatha Christie. Totes dues parteixen de fets criminals, però la primera és negra i la segona, policíaca. Quina diferència hi ha? La polèmica treu fum a Espanya. Per dilucidar aquest i altres temes, els experts Àlex Martín Escribà i Jordi Canal han escrit Trets per totes bandes (traduït al castellà com A quemarropa), publicats tots dos per l'editorial Alrevés.

El llibre aborda l'època clàssica del gènere, des dels orígens fins a la dècada dels setanta del segle XX. Hi haurà un un segon volum, a principis del 2021, que abastarà dels setanta fins a l'actualitat. Trets per totes bandes és un assaig original i sorprenent, d'una enorme erudició però de lectura amena. Inclou una sèrie de llistes dels millors autors de diferents èpoques publicades entre el 1952 i el 2017, una selecció de portades que recorden lectures i col·leccions, una àmplia bibliografia i un índex onomàstic.

La contribució més interessant és el seu doble objectiu. Ho explica Martín Escribà: “Es tracta d'omplir un buit en el mercat editorial en llengua catalana i castellana, ja que fins ara no s'havia publicat mai una història panoràmica d'aquest gènere i, d'altra banda, aportar una mica de llum en el debat sobre aquest macrogènere que inclou subgèneres, corrents i etiquetes, com la novel·la d'enigma, els detectius de butaca, la policíaca metafísica, el cas de l'habitació tancada, el lladre refinat, la novel·la-problema, el detectiu hard boiled, la novel·la de delinqüents, la carcerària, la psicologia criminal, la procedimental, la novel·la d'espionatge, la novel·la crònica, el suspens i el thriller”.

“La literatura policíaca és de consol: les històries acaben bé i vivim en el millor dels mons possibles. És lectura d’entreteniment: interessa qui és l’assassí. En la negra, tot està pertorbat, en el terreny personal, econòmic, social… Tot crea inseguretat”, sostenen els autors

Martín Escribà (Barcelona, 1974) és professor de literatura i llengua catalanes i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca. Autor, entre altres treballs, de Rafael Tasis, novel·lista policíac i de Jaume Fuster. Gènere negre sense límits. Canal (Berga, Barcelona, 1955) va ser director de la biblioteca La Bòbila, la primera a Espanya que va tenir un fons negre i policíac especialitzat. Va crear el primer club de lectura negra i policíaca, el Premi L’H Confidencial i el fanzín del mateix nom. Junts van publicar La Cua de Palla: retrat en groc i negre.

El debat entre novel·la negra i policíaca ve des de lluny, però en els últims temps ha augmentat la confusió. Ho va anticipar Javier Coma (1939-2017) el 1989: “S'aprofita reiteradament el reconeixement cultural de la novel·la negra en les nostres latituds per etiquetar com a tal una infinitat de llibres que no responen a les característiques d'aquell peculiar i important moviment literari”.

“La literatura policíaca és de consol: el crim pertorba l'ordre establert i cal tornar a la seguretat. Les històries acaben bé i vivim en el millor dels mons possibles. És un tipus de lectura d'entreteniment. El que interessa és qui és l'assassí. En la negra, tot està pertorbat, en el terreny personal, econòmic, social…Tot crea inseguretat. A la gent li agrada més la novel·la policíaca però prefereix dir-ne negra. És més cool”. Martín Escribà és de la mateixa opinió: “La que agrada és la novel·la policíaca, sobretot la domestic noir. A Espanya, la novel·la negra es llegeix molt poc. Només cal veure el que ven un autor com Julián Ibáñez”. I afegeix: “El problema és que hi ha molta creació i poca reflexió. Som un país sense terminologia concreta. Els francesos tenen clar que el seu gènere es diu polar; els italians, giallo; els alemanys, krimi… i nosaltres fem servir indistintament termes com negra i policíaca, sense saber gaire del tot on ens porta cadascun. Aquí inventem tota mena d'etiquetes comercials, però cap té ni ha tingut la més mínima consistència”.

Primer va sorgir la novel·la policíaca i després la negra? “En part sí, però no oblidem que una és conseqüència de l'altra. La novel·la negra es pren seriosament les qüestions de la polícíaca i s'estableix un discurs compromès dels escriptors davant de les circumstàncies que els ha tocat viure”, explica Martín Escribà. Canal afegeix: “La negra neix als Estats Units, en la postguerra de la I Guerra Mundial. La primera gran novel·la negra és Collita roja, de Hammett. Va evolucionant segons els esdeveniments que es produeixen: la llei seca i la prohibició, la Depressió del 29, amb les fallides i els acomiadaments massius, la gran sequera (1932-1939), una de les grans catàstrofes ecològiques del segle XX…”. Canal i Martín Escribà recorren cadascuna de les etapes d'aquest macrogèneres amb exemples de llibres i escriptors.

Quina seria la denominació adequada, segons els autors? “No tenim una paraula concreta. Ens hem acostumat a parlar de novel·la negra i policíaca. La definició més correcta seria criminal o novel·la de crims. Ja es va intentar als anys vuitanta. Autors com Salvador Vázquez de Parga, Javier Coma o Román Gubern van reflexionar sobre un terme que unís els dos grans corrents, però no es va arribar a consolidar”, explica Canal.

Entre la policíaca i la negra, els autors situen Simenon. “Simenon ja és diferent dels policíacs. Utilitza claus que l'apropen al món de la negra, com el costumisme, la climatologia, els espais més tronats, la psicologia dels personatges... Maigret entén i no jutja. Les grans influències venen del Nord, però Simenon hi introdueix la gastronomia”, diu Canal. “És tan lluny de Sherlock Holmes com de Sam Spade i, a més, és el gran inspirador d'escriptors com Manuel Vázquez Montalbán, Andrea Camilleri, Jean-Claude Izzo, Petros Màrkaris, Domingo Villar, Leonardo Padura i tants d'altres”, opina Martín Escribà.

Els autors dediquen un apartat a la qüestió del cànon, un tema sempre controvertit: vuit llistes dels millors autors de novel·la policíaca i negra fetes entre el 1952 i el 2017, “amb el propòsit que els lectors puguin comparar i redescobrir autors”, diu Canal. Entre les vuit, n'apareixen dues publicades per espanyols: la de Néstor Luján, del 1971, que inclou escriptors tan interessants com Eça de Queirós o Friedrich Dürrenmatt, i la de Javier Coma, del 1994, amb la qual molts aficionats a la novel·la negra estaran d'acord. En moltes de les altres, s'inclouen escriptors com Victor Hugo, Dostoievski, R. L. Stevenson, Joseph Conrad o Faulkner.

Canal i Escribà no han elaborat el seu propi cànon. “Probablement hauríem fet llistes diferents”, diu Canal. Tenen els seus escriptors preferits, tots de novel·la negra. Martín Escribà: David Goodis, Donald Westlake, James Crumley i Jean-Patrick Manchette. Canal: Dashiell Hammett, Jim Thompson, David Goodis i James Ellroy.

Trets per totes bandes (el títol correspon a la traducció al català d'una novel·la de Bill Pronzini) s'adreça a un públic ampli. “A lectors inquiets, sobretot. A lectors que no saben del gènere, a aficionats, però també, i això és molt important, especialistes”, afirma Martín Escribà. “Volíem que fos un llibre de lectura amena, però molt documentat amb una extensa bibliografia perquè qualsevol lector que tingui interès en un tema concret pugui aprofundir en l'estat de la qüestió”.

El llibre s'obre amb un pròleg de Claude Mesplède, reconegut especialista, director del Dictionnaire des littératures policières, mort el desembre passat. Cita en el seu text l'escriptor francès Claude Aveline i el seu enunciat s'hauria de recordar: “No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents”.