Una cosa és vèncer i una altra convèncer

És un episodi que fa estremir. Forma part del relat de la rebel·lió militar de 1936 que ofereix Alejandro Amenábar a la seva última pel·lícula, Mientras dure la guerra. En la pel·lícula es narra l’enfrontament entre Miguel de Unamuno, amb el seu “vencereu però no convencereu”, i el fundador de la Legió, el general Millán-Astray, amb el seu “visca la mort”. Un cop Franco aconsegueix encapçalar la Junta Militar de Burgos i ser nomenat cap de l’Estat, en el centre militar operatiu es planteja el dilema de si anar sobre Madrid per conquerir-la, o rescatar abans els rebels assetjats a l’Alcàsser de Toledo. La primera opció és una manera ràpida de guanyar la guerra i restablir l’ordre monàrquic. La segona implica allargar la guerra, ja que pot donar temps als republicans per organitzar-se i obtenir suports internacionals.

Amb una fredor sorprenent, Franco decideix allargar la guerra. I no perquè l’Alcàsser sigui un símbol de propaganda valuós sinó perquè una guerra llarga és el que necessita per al seu veritable objectiu: netejar Espanya de rojos i separatistes i instaurar un nou règim. El gust amarg que aquesta elecció deixa perdura molt després de sortir del cinema com una ànima en pena. Encara que la distància entre aquest episodi i la realitat política actual és, afortunadament, sideral, permet una reflexió que serveix per al present: en la lluita política, l’elecció dels instruments mai no és innòcua i de vegades prefigura el resultat.

Ara que Franco torna a l’actualitat, que l’adjectiu “separatista” copa titulars i que apareixen polítics desacomplexats com la presidenta Isabel Díaz Ayuso —capaç de preguntar-se si després d’exhumar Franco “es cremaran esglésies com al 36”—, val la pena reflexionar sobre si l’estratègia que la dreta segueix per afrontar el conflicte català pretén només derrotar l’independentisme o conté una bomba d’efecte retardat contra el model institucional sorgit de la Transició.

Aquest model pretenia encarrilar la integració de les nacionalitats històriques amb una solució federalitzadora que s’havia de desenvolupar. La Constitució de 1978 era prou oberta com per permetre aquesta evolució. Quaranta anys després, no només no s’ha produït aquest encaix sinó que el conflicte territorial s’ha enverinat. Cada vegada està més clar que José María Aznar va aprofitar la majoria absoluta de la seva segona legislatura per donar un tomb recentralitzador de la Constitució. La manera en què el PP va maniobrar després perquè el Tribunal Constitucional retallés l’Estatut i les modificacions legals impulsades per Rajoy per donar poder executiu a l’alt tribunal l’han exposat a una subordinació política que ha minat la seva autoritat. Les tensions internes que ara viu en són la conseqüència directa.

L’erosió arriba ja també de ple al poder judicial. Dirimir als tribunals qüestions que s’haurien de resoldre en l’àmbit polític trasllada la lluita partidista a l’interior del poder judicial. Ho hem vist en les obscenes pressions per posar i treure jutges; en l’ús espuri de la policia per perseguir adversaris polítics; en les filtracions interessades d’investigacions judicials de dubtosa executòria i el retorciment constant dels tipus penals per aconseguir finalitats polítiques.

Si derrotar l’independentisme exigeix forçar fins a extrems corrosius la interpretació del Codi Penal, el que pateix és la legitimitat del mateix sistema judicial. El mateix passa amb la proposta d’una aplicació preventiva de l’article 155 de la Constitució. El missatge que s’emet amb aquest tipus d’estratègies és que el marc jurídic i els instruments pactats en la Transició són paper mullat, ja que estan a mercè de la interpretació que el govern de torn en vulgui fer. I a ningú no se li escapa que el que serveix per derrotar l’independentisme pot utilitzar-se també contra qualsevol altra dissidència política.

La frustració d’una part important dels catalans en tallar-se la via constitucionalment prevista, la de la reforma de l’Estatut, els ha abocat a una insensata fugida cap endavant en la qual també ells han provat de passar per sobre del marc constitucional, cosa que ha danyat el capital polític del catalanisme. El recurs del sobiranisme a la via unilateral no ha estat cap altra cosa que la certificació per la seva banda de la ruptura del pacte constitucional. Si uns donen per trencat el pacte i d’altres destrossen els instruments polítics que haurien d’encarrilar una sortida dialogada al conflicte, quins camins queden? La política del tot s’hi val per derrotar l’adversari és una política de terra cremada. I a més no resol els conflictes. Tard o d’hora, tornen a aparèixer. Com va sentenciar Unamuno, “una cosa és vèncer, i una altra convèncer”.