La Champions del futbol amb botons

Quaranta-vuit homes s’amorren damunt d'unes taules d’1,80 metres de llarg i 1,20 d’ample que reprodueixen un camp de futbol. Es relleven sense pausa per fer moure uns botons guarnits amb dorsals i escuts, ben polits per lliscar pel tauler. Onze botons contra onze en partits de vint minuts. El Parc Joan Miró de Barcelona acull durant la festa major de l’Esquerra de l’Eixample el campionat més popular de futbol amb botons d’Espanya.

Carlos García, copresident de la Federació de Futbol Botons de Catalunya (FBBC), assegura que no hi ha res igual a Europa. En la setena edició, celebrada aquest dissabte, van participar jugadors de les vuit associacions catalanes, més alguns jugadors de València i d’Astúries. Només els mundials, cada dos anys, apleguen més gent, diu Martín des de la seva experiència: ha competit en un mundial al Brasil, a Hongria i a Polònia, les tres principals potències, seguides per Catalunya.

La FBBC té registrats uns cent jugadors de totes les edats, però al torneig cridava l’atenció l’absència de dones. García no en té cap explicació, més enllà que tradicionalment hi ha hagut poca participació femenina.

“Això no és jugar a les xapes”, explica Martín. “Això dels botons s’estén durant la postguerra, quan no havia diners per comprar joguines i els nens s’inventaven distraccions”. Hi ha moltes variants del futbol amb botons, també considerat com a futbol de taula, tot i que a nivell internacional aquesta accepció abasta disciplines com el futbolí o el subbuteo. L’organització internacional que regula el futbol de botons és la federació hongaresa. Martín concreta que aquesta responsabilitat va recaure en els hongaresos perquè són els que han tingut més suport institucional, per una qüestió d’orgull patriòtic: a la dècada dels cinquanta van inventar una modalitat anomenada sectorball, que en comptes de botons utilitza discos i que en comptes d’un polsador per disparar, projecta les fitxes pressionant-les amb un regle. Al Brasil el futbol amb botons té una altra tradició de pes. L’artista Geraldo Décourt va redactar el 1930 el primer reglament del joc al Brasil, que va anomenar “futbol celotext”, per la fibra de fusta de les fitxes amb què es jugava. El govern de Río de Janeiro commemora des del 2001, en honor a Décourt, el Dia del botonista. Décourt fins i tot va compondre un himne: “Botonista soc amb molt d’orgull/ Vaig posar molta fe en el meu botó/ Botonista sóc i amb molta honra”.

Ramon Pes destaca que avui dia els botons més preuats són els de galatita, una pasta que s’obté amb caseïna i formol. Pes és el fundador del grup degà a Espanya, l’Associació Catalana de Futbol Botons, inaugurada l’any 1993. Pes descriu l’art de polir els botons amb torns especialitzats. Tot és artesanal, des dels taulers de joc que elaboren a la Federació fins a les capses de fusta on guarden els seus botons personalitzats.

Albert Reguant, el vocal encarregat de l’escola de la FFBC, creu que el més important és inculcar l’afició als més menuts com alternativa als vídeojocs. Hi ha múltiples normes i diferències de joc entre països i regions, fins i tot entre les diferents associacions catalanes. Reguant destaca que un dels debats vigents més intensos és sobre la distància des d’on es pot tirar a gol: “Els més tècnics volen que només es pugui xutar més enllà del mig del camp. En canvi, García i jo som partidaris que es pugui disparar a porteria abans i tot, perquè això és com el futbol, del que es tracta és que hi hagi gols”.