Els antipelegrins

Amb el rosari a la mà, una dona porta la veu cantant. “Ave María Puríssima”, diu en veu alta. La resta del grup ho repeteix. Tots són brasilers. Avançar pel Camí de Santiago a la resta de pelegrins és sempre un plaer, un repte personal. “Bon camí!”, els dius en passar per davant seu, somrient, simulant bona fe. A més de satisfactori, en el cas dels brasilers és necessari: no hi ha qui es concentri en el no-res amb una lletania de fons com aquesta.

La primera vegada que els trobem és de nit. Perquè es comença a caminar quan es fa de nit, amb aquells frontals que et poses al cap (“per 30 quilòmetres de merda sortiu amb els frontals?”, recriminarà després un amic, potser amb raó). L’objectiu és anar d’un poble proper a Astorga fins a Santiago. 243 quilòmetres de distància, indica la primera fita. Això és molt o és poc? Ni idea. És una nebulosa, una distància sense significat per a algú que mai ha fet el Camí.

A l’esquena, una motxilla amb 7,5 quilos. “No pesa gens!”, diran. Bé, tot depèn del que sigui “gens” i que és molt en un pla de viatge que consisteix a caminar sis hores al dia, més d’una setmana, per Lleó, Lugo i la Corunya. Confesso que la motxilla va acabar a l’esquena d’altres persones, en l’únic acte piadós del Camí. I això que avui dia fins i tot la motxilla pot viatjar en taxi, a un preu d'entre 3 i 5 euros. “Si deixés la motxilla, em sentiria senderista, no pelegrina”, em diu una dona que em treu 30 anys sense apartar la vista de la televisió, en un alberg, on surt Pedro Sánchez anunciant noves eleccions.

El Camí de Santiago va començar a l’Edat Mitjana per rendir tribut a les relíquies de l’apòstol, que va venir a Hispània per propagar la paraula de Jesucrist perquè no existia Twitter. “Fer un viatge com aquest aportava una compensació espiritual enorme, a més d’una pila d’experiències i una fortalesa física i mental que feien del pelegrí un autèntic heroi, model de valentia i virtut per als seus veïns”, explica el llibre Peregrinar a Compostela en la Edad Media, de Jaime Nuño i Chema Román.

Rebusco al meu interior durant les sis hores diàries de marxa entre muntanyes, rius, i també asfalt, però no hi trobo preguntes, tampoc respostes. Ni la més mínima profunditat de pensament o espiritualitat. Només caminar amb butllofes als dits grossos del peu, a 5 quilòmetres l’hora si pot ser per estar a l’altura del meu veterà grup. Tampoc veig un reconeixement en els meus veïns quan els explico les vacances passades: “El Camino? Això és de carques, no?”.

A Peregrinar a Compostela en la Edad Media s’hi explica que els pelegrins feien el camí per tres motius: perquè volien, per un vot davant de Déu o per complir una penitència. Fins i tot podia ser una “condemna judicial imposada per un delicte”. El condemnat, continua el llibre, “podia viatjar custodiat, encadenat i fins i tot nu, per més burla”. Llàstima que no guardem les tradicions, donarien per a moltes transmissions en directe.

En aquest cas el pelegrinatge és voluntari, però sense l’esperança de gaires miracles. Ni recobrar la vista, ni tornar a caminar. Fer-ho ràpid i potser perdre uns quilos malgrat el primer esmorzar (pasta i cafè amb llet), el segon esmorzar (entrepà de mitja barra), el dinar (primer plat, segon i postres), el berenar (el que caigui) i el sopar (primer plat, segon i postres).

Al cap de pocs dies, els llaços s’estrenyen entre els caminants. El que ahir va gosar avançar-te, avui ha estat avançat. La pluja no para, però no ofega, i els Compeed aguanten bé els peus, plens de butllofes. El meu pare no en necessita: nou camins a les esquenes i una infància jugant descalç han fet feina i l’han beneït amb la velocitat de la llum. Els nostres brasilers del rosari no es queden enrere, però sempre tiren de pregàries. Ja sigui en una pujada infinita, en un camí de pedrotes en la negra nit o en passar per davant d’una comuna hippie, que també n’hi ha. I és comprensible: el 80% dels pelegrins s’ha llegit el llibre de Paulo Coelho del Camí, afirma un savi taxista.

Molts altres, sobretot nord-americans, han vist The Way, en què Martin Sheen va escampant les cendres del seu fill que ha mort al Camí. Un moment especialment espiritual de la pel·lícula és quan els quatre amics de viatge s’aturen davant de la creu de Ferro, que aleshores servia de guia als pelegrins. En silenci, treuen les pedres que duien, llegeixen uns versos i les dipositen allà, cerimoniosament, en comunió amb Déu. “Quina xorrada”, deixa anar la meva incrèdula comitiva en passar pel costat de la creu, sense afluixar el ritme, clavant els pals a la terra i sense aixecar el cap.

Però no per això hem faltat a la cortesia i hospitalitat del bon pelegrí. “Les negres són les bones”, diem a uns asiàtics que ens veuen caçar al vol mores dels esbarzers. És complicat encertar si són coreans, la nacionalitat que tothom diu que inunda el Camí després d'algun reality gravat durant la travessia i el llibre d’una coneguda periodista coreana. En realitat, representen l’1,7% de tots els caminants que hi van arribar l’any passat, segons l’estadística de l’Oficina del Pelegrí. La majoria són espanyols (44%), italians (8,2%), alemanys (7,7%), nord-americans (5,6%), portuguesos (4,4%) i francesos (2,6%).

A l’edat mitjana, un cop s’arribava al Monte del Gozo, l’alegria retenia el pelegrí, que albirava la Catedral de Santiago i acabava els cinc quilòmetres descalç. En el meu grup no hi ha temps per a la paràlisi de l’ànima. Necessitem ser aviat a l’Oficina del Pelegrí per recollir la credencial. Tenim el número 584. A la pantalla, com si fos el torn de renovació del DNI, van repartint joc. 580, 581… som molt a prop. Estem molt contents, fins que veiem emergir entre la cua una dona, amb el rosari a la mà. És el grup de brasilers. Tenen el 581. Ens han avançat. També la bàscula s’ha avançat: 1,5 quilos més. El Senyor posa a cadascú al seu lloc.