Col·legi de Filosofia
L’entitat no es vinculà a cap abstracció del catalanisme d’avui (“poble”, “país”, “terra”) sinó a la ‘polis’, a la ciutadania
El 18 de setembre va començar al CCCB la sèrie de conferències i debats que commemoren una de les més fructíferes iniciatives de la gent de lletres, arts i filosofia de la ciutat al període de la Transició: el Col·legi de Filosofia, actiu entre la seva fundació, el 1977, i la seva incardinació en l’Institut d’Humanitats, fundat el 1987. Les sessions continuaran fins al 13 de novembre, i l’entrada s’ofereix gratis et amore.
La iniciativa va ser obra d’Antoni Vicens, que va convèncer dos professors seus, Eugenio Trias i Xavier Rubert, per formar el nucli fundacional de l’entitat. Rubert va convidar Jordi Llovet a incorporar-s’hi, i així van començar les lliçons de la colla, que primer es van esdevenir a l’Escola Eina (gràcies a la magnanimitat d’Albert Ràfols Casamada), després al Casal de Sarrià, i finalment a la Casa Elizalde, sempre a Barcelona.
El 1982, quan el Col·legi havia assolit cert prestigi i les seves sessions eren visitades per una munió de persones, el llavors president Pujol va inaugurar el curs de l’entitat amb un discurs que va començar: “No he llegit Kant”, cosa que ara es dona per descomptada en tota la classe política de qualsevol país civilitzat.
Però el president va fer un pas més enllà en la seva pretensió de lligar amistat amb la institució. L’any següent va convocar pensadors i homes de cultura de la ciutat a la Casa dels Canonges per mirar de fer més estreta la relació entre la institució política i uns quants representants de la classe intel·lectual del país. Hi havia Max Cahner, Eudald Solà —llavors encarregat de les relacions internacionals de la Generalitat—, Raimon Galí —que havia patit l’exili i era un dels nacionalistes catalans més abrandats—, potser Albert Manent o Joan Triadú (no ho recordo), i Rubert i jo mateix, encara que no hi havia estat convidat.
El president va venir a dir-nos que necessitava que algú articulés un pensament —se suposa que nacionalista— per donar solidesa filosòfica a la seva idea del que havia de ser Catalunya. Potser enyorava el temps de la Mancomunitat, en què Prat de la Riba —només amb un telèfon i sovint des de la casa de Castellterçol— aplegà bona part de la intel·lectualitat catalana perquè es posés al servei de la seva idea, encara cordial i noucentista, de la Catalunya ciutat, herència de Joan Maragall.
Entre la colla dels assistents a la reunió n’hi havia d’ultraistes i d’essencialistes, però també n’hi havia —els dos membres presents del Col·legi— que, ultra la seva adhesió al catalanisme o al nacionalisme, posseïen un tarannà liberal, obert i cosmopolita, que s’avenia poc amb les tesis extremes d’un Raimon Galí, tesis que tot historiador de les idees de la Catalunya del segle XX coneix prou bé.
La conseqüència fou que no es va arribar a treure l’aigua clara. Rubert no podia parlar en nom de la nostra institució, perquè en ella hi havia membres que, sense ser fanàtics, es trobaven als antípodes del seu pensament nacionalista.
¿Vol dir, això, que el Col·legi es desentenia de qualsevol mena de servei pragmàtic al país? De cap manera. El Col·legi va ser sempre una assemblea de persones sàvies, amigues de la filosofia i de la racionalitat, i tan aviat podia dedicar cursos sencers a qüestions que no tenien res a veure amb el concepte d’allò polític, com a d’altres que sí que hi tenien a veure, com el dedicat a D’Ors. Però el que presidia les activitats del Col·legi era la discussió filosòfica: l’articulació de les idees, elles com a priori de qualsevol posició moral, social o política.
I el fet va ser que, finalment, el Col·legi va donar uns fruits d’ordre social, cultural i polític notabilíssims: Rubert i Ramoneda van fundar l’Institut d’Humanitats, el segon va ser director del CCCB molts anys, i va endegar, com no ho ha fet ningú amb tanta embranzida, una sèrie de revistes, associacions i centres de debat i de producció cultural de primeríssim ordre, molts ben vius. Josep Subirós va vincular-se a l’Ajuntament de Barcelona per fer-hi d’altres serveis igualment perdurables. Jaume Casals va succeir Ramoneda com a director de l’Institut d’Humanitats, i després va assumir el càrrec de rector de la UPF, universitat que encara regeix. Antoni Marí va dirigir un suplement de cultura, a La Vanguardia, exemplar. Pere Lluís Font va endegar la col·lecció Textos filosòfics, referent per a l’estudi de la història de la filosofia en llengua catalana. D’altres membres del Col·legi, com Trias, Vicens o Morey van seguir treballant en el seu àmbit teòric i universitari, amb enorme rendiment. Llovet es va fer bibliòfil.
El Col·legi de Filosofia va entendre que es devia no només a les idees, sinó també a la ciutat. No es vinculà a cap abstracció de les que presideixen avui el catalanisme (el “poble”, “el país”, “la terra”): es va vincular, amb un gran sentit de la responsabilitat, a la ciutadania, és a dir, a la polis, com ho preuaven gairebé tots els filòsofs del temps de la Grècia clàssica, també al temps de l’Humanisme florentí, de la Il·lustració francesa, de la Mancomunitat. I així és com va anar la cosa.
