Del folk més plàcid dels anys seixanta a Alfa Centauri

La pluja, probablement enviada per Santa Eulàlia, encara trista per haver perdut el seu patronatge, va jugar amb la Mercè durant tot el dia, però al final va respectar com a mínim l'inici de les activitats musicals de la nit. La dolçor de la cantant folk d'origen sirià Bedouine va captivar amb el seu assossec a la plaça Joan Coromines, mentre que el crooner digital Jay Jay Johanson omplia la contigua dels Àngels, on va repassar el seu repertori farcint-lo amb les seves cançons més reeixides. Eren les dues primeres cites d'una nit que després seguiria amb el flamenc de Chicuelo a la Catedral i les propostes africanes previstes al Moll de la Fusta.

Bedouine, tot assossec amb la seva guitarra acústica, va retrotreure el públic als anys seixanta i al folk més plàcid. Movent la seva cabellera com ho fan els qui veuen en això un gest delicat, va destacar la seva peça Echo Park, en la qual explica com ha canviat el barri de Los Angeles on viu, una història molt comuna al nostre món i que ara ocorre sense que sigui necessari envellir per viure-la. Per la seva banda, Jay Jay Johanson va seguir amb un concert més digital, amb programacions que van sustentar una proposta perfecta per animar amb la seva cançó electrònica un creuer espacial a Alfa Centauri, sense anar més lluny.

La nit anterior va atorgar protagonisme a dos personatges singulars. D'una banda va destacar l'actuació vibrant i energètica de Duckwrth, un raper californià que semblava haver atracat una farmàcia buidant-la d'estimulants. El seu concert va tenir lloc en una plaça dels Àngels que va ser alliberada temporalment del domini dels skaters, sense espai per lluir les seves habilitats sobre la versió urbana de les catifes màgiques orientals. Una multitud omplia la plaça, un dels epicentres del BAM.

Allà va actuar Duckwrth, enfundat en un mico groc que el convertia en una banana filiforme, acompanyat per un guitarrista i un disc jockey. En els seus 45 minuts d'actuació va desplegar tota una sèrie de facultats atlètiques, no va parar de botar com afligit pel ball de Sant Vito i va oferir un hip-hop de marcada musicalitat, que fugia de les bases cartesianes i insistents i es lliscava davant del bon rotllo de la multitud, ja posseïda pel ball, cap al soul o el funk. Citar Andre 3000 o NERD com a referents resultaria adequat. I mentre Duckwrth es desllomava festivament, alguns skaters van localitzar un ampli espai a la part esquerra de la plaça i un d'ells s'hi va lluir impulsant lateralment la taula amb els peus de manera que aquesta s'elevava girant sobre si mateixa fins que la seva mà esquerra l'aturava en ple vol i amb un cop de canell se la canviava de mà. Assegurar els seus turmells, nas i canells no ha de tenir preu.

La sorpresa de la nit

Més tard, a la contigua plaça de Coromines, ara parcialment asfaltada i per tant molt més habitable, el lisboeta Conan (pel bàrbar) Osiris (per la deïtat) es revelava com la gran sorpresa de la nit. El seu aspecte era genial: vestia una mena d'abric llarg calat, calçons de muay thai, sabatilles esportives i cabell, negre brillant, cenyit per un recollit. El seu acompanyant, un ballarí amb faldilla plisada que deixava veure els pantalons curts que duia a sota, sacsejava el seu cos enrampant-lo al compàs de les arrencades rítmiques de Conan, una estrella de la hibridació. La seva veu, melòdica, amb l'entonació i esperit del fado, es deixava voler per influències àrabs i del hip-hop, cavalcant sobre bases electròniques que obstaculitzen en frenètica acceleració, portant Conan Osiris i el seu ballarí bé a fer twerking o bé a sacsejar les seves pelvis amb tal fúria que podrien treure la pols a una col·lecció de catifes. Excitant el seu concert de “prostitució” del fado, totalment sexual i expansiu. Una actuació molt pròpia del Sónar oferta per a tota la ciutadania.