La Mercè arrenca celebrant les diòptries de Pau Riba

Que Barcelona no és un poble és una obvietat, però en dies com ahir la idea es fa evident. Era la primera nit de festa, i al carrer amb prou feines hi havia diferències amb un altre divendres normal. Uns tímids llums a la plaça Catalunya recordaven una revetlla, però cap altra llum no indicava que s’estava de festa. Els vianants traginaven les seves penes caminant amb velocitat urbana, però les festes de la capital arrencaven com un motor dièsel. El primer indici de festa se situava a la Casa de la Caritat, on una exposició de gegants i capgrossos despertava la imaginació d’uns nens que rondaven pel pati, a les galeries del qual, immòbils, els gegants miraven impàvids els visitants. Barcelona ja estava de festa.

El primer grup a celebrar-ho va venir de Lisboa, ciutat a què el BAM, el festival alternatiu, ret homenatge aquest any. I el BAM és tan agraït que fins i tot un grup tan desconegut com Reis Da Republica tenia bastants assistents davant el seu escenari, on es va iniciar el tragí de la venda ambulant de cervesa i menjar. El sextet lisboeta va oferir una mostra del seu rock de perfils progressius, desenvolupaments instrumentals i eventual veu femenina al capdavant de la seva proposta. Estaven encantats i se’ls notava.

Més tard l’activitat es traslladava al Moll de la Fusta. A la Rambla, una manifestació feminista ens recordava els temps que vivim, el pas dels quals celebrava el primer artista de l’escenari al costat del mar. Cinquanta anys són gairebé una eternitat i el món ha canviat molt en aquest lapse de temps. Sense anar més lluny, fa cinquanta anys els quioscos de la Rambla venien premsa i no les quincalles que han arraconat el paper en els seus expositors. Però hi ha una cosa en comú entre el món de llavors i el d’ara, i és que en tots dos hi ha Pau Riba.

I ell celebrava precisament que fa cinquanta anys el món va veure la seva Dioptría, un àlbum seminal reconegut com un dels més importants del rock no només a Catalunya, sinó també a Espanya. Va voler la casualitat que llavors, quan va sortir a l’escenari, la festa esclatés amb un castell de focs artificials que inopinadament es va unir a la celebració. El Pau, amb el seu aspecte de celebrant hippy, camisa de flors, cabellera caient-li pels laterals del rostre, va tornar a sentir que allò que va fer fa temps encara té sentit, i acompanyat per Los Mortimer va recordar el Taxista, va rememorar que «Ja s’ha mort la besàvia» o que les noies poden ser de porcellana. I a sobre es va sumar a la festa un altre històric, Kiko Veneno, per cantar «L’home estàtic». Sí, el món ha canviat i Barcelona és menys poble, però Pau Riba segueix aquí per recordar-nos que es pot viure d’altres maneres.