No m’amenacin

El lema de la Diada, “Objectiu: Independència”, com sempre, no concretava ni es comprometia amb la ciutadania que els vota i vol molt més, fins i tot tornar enrere. Abans de l’últim Onze, els dos partits del Govern havien discutit, fins i tot, sobre si votar era bo (Junqueras) o dolent (Torra-Puigdemont). I són les seves subvencionades organitzacions, ANC i Òmnium, les que han portat la batuta, i han animat els fidels a demostrar, altre cop, que els carrers –també els de Barcelona– són seus. Mentrestant, Oriol Junqueras demana eleccions, per guanyar-les, i Quim Torra somia amb tsunamis, per no perdre-les. De moment, l’Onze de Setembre només van caure quatre gotes i va registrar la participació més baixa dels últims vuit anys.

La insuportable levitat de la vuitena Diada independentista va fer enfadar la CUP. També els activistes amb ganes d’algun èxit, que es posen el llaç groc fins i tot al banyador i que volen tempestes i caminen sembrant tempestats. En la trobada dels cupaires, les consignes demanaven més poder popular i assaltar aeroports i estacions. La seva independència no semblava un simple objectiu sense data, sinó un crit irat als que manen. Els constitucionalistes i els que estan farts que a Catalunya ningú governi, es van quedar a casa esperant que el desànim s’estengui, que torni el seny i que, finalment, arribi el moment de la negociació. Hauran de carregar-se de paciència.

Després de vuit anys en què la Diada m’ha enxampat, per feina i per pròpia voluntat, fora de Catalunya, dimecres vaig agafar el metro i vaig anar a la concentració. Quan m’apartava de la ruta reivindicativa, la ciutat semblava aliena a la commemoració: plena de turistes, de gent que entrava i sortia dels restaurants, treia el cap pel balcó dels edificis recuperats i gaudia de racons agradables. Barcelona s’assemblava, en la seva tranquil·litat i assossec, a qualsevol gran urbs de l’Europa del benestar. Tot em portava a concloure que la meva ciutat ha estat capaç de resistir la crisi, la inestabilitat política, el desgovern i fins i tot el fet d’estar sense govern.

Entrava i sortia de la manifestació. I no podia deixar d’admirar aquells milers de famílies en el seu pacient camí cap a la República. Asseguda en un cafè regentat per xinesos, vaig pensar: aquests homes que fan panxa, amagada sota les samarretes turqueses, aquestes dones de la meva edat que llueixen unes enormes arracades en forma de llaç i els centenars de nens amb capes estelades no mereixen que el seu país pateixi un tsunami polític o econòmic com demana Torra. Admeto que em va impressionar aquesta fe nacionalista que no mou muntanyes, ni fa sortir els presos de la presó, però que porta molts ciutadans a creure que els seus crits i la seva insistència obligaran els jutges a decidir contra la Constitució.

Entre la multitud, em vaig dedicar a comptar senyeres. Aquesta bandera –¿la recorden?– era la de Catalunya. Gairebé no la vaig veure, potser en algun edifici oficial i en balcons particulars. La bandera que es manifesta és l’estelada i, per això, milers de persones van formar una estrella i van cridar “ho tornarem a fer”.

Els partits constitucionalistes (En Comú Podem, inclòs) no van participar en la manifestació –llevat d’algunes excepcions particulars– ni en l’acte oficial que es va convocar al voltant d’aquesta paraula clau: “Tornarem”. El lema sonava –digui el que digui la poc somrient portaveu del Govern– a amenaça subtil i així ho van entendre tots, els seus i els altres. En realitat, el Govern de Quim Torra –que en la seva obstinació per reconstruir la història va passar el matí enviant piulades sobre el 1714– li va copiar l’inici de la frase a Lluís Companys, que, el 1936 i després de la victòria del Front Popular, va sortir de la presó a què havia estat condemnat per declarar la República Catalana i, sortint a la balconada de la Generalitat, va assegurar: “Tornarem a patir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar”.

Tornarem a què? No hi ha resposta a aquesta pregunta. Tampoc plans. De moment, espanta poc allò del tsunami de Torra, que pot acabar en més desil·lusió i menys creixement econòmic. En qualsevol cas, és esgotador pensar que el 2019 és un altre dels molts anys que han passat i dels que han de venir, sense acords ni negociacions, amb polítics presos, divisió social i governs incapaços d’aprovar pressupostos. Caldrà acceptar que als catalans ja no ens uneix la Diada ni la bandera ni el president de la Generalitat. El que hem de decidir és com ens governem en aquestes circumstàncies, que porten a convertir-se en endèmiques. Haurem de conviure uns i altres. Per això, les amenaces, vinguin d’allà on vinguin, sobren.