El temps, ben relatiu a l’Altaveu

Que el temps és relatiu ja ho va dir Einstein fa temps, tot i que no cal viatjar anys llum perquè el pas resulti desigual, i causi diferents afectacions en el subjecte que l’experimenta. Per exemple, fa 31 anys que es fa el festival Altaveu , una eternitat en clau de festival, notable longevitat en cas de carrera artística i una minúcia en termes històrics. Aquestes tres escales de temps es van citar durant la primera jornada de l’Altaveu 2019, que divendres va engegar a Sant Boi amb actuacions com la de Wilko Johnson, Javier Bergia i el grup Los Trovadores de las Tres Culturas, entre d’altres. I el temps, això tan relatiu i alhora biològicament tan determinant, va planificar aquest inici en una nit que va semblar la frontissa entre l’estiu i la tardor.

A la plaça de l’Ajuntament va ser Wilko Johnson l’estrella de la nit, un Wilko que fa 31 anys ja no era amb els Dr Feelgood que el van llançar a la popularitat amb el seu pub-rock de guitarra tocada sense pua, amb ritme i riffs simultanis, nerviosos i d’empenta cervesera. Si en la seva època de glòria aquest rock de “bar” sonava enèrgic i contagiós, despentinat i vitalment imperfecte, ara recordava una banda sonora generacional traslladada a una altra dècada. Per això Wilko, simpàtic com sempre, amb aquest aire de Nosferatu de Canvey Island, on el va retratar esplèndidament Julien Temple al documental “The Ectasy Of Wilko Johnson”, va sonar amb el seu duet de suport una mica esfilagarsat i va quedar lluny de transmetre la puixança i empenta necessàries perquè la seva oferta generés empatia més enllà dels aplaudiments cortesos de final de cançó o de l’entrega dels fans irreductibles.

Una cosa semblant va passar amb Javier Bergia en uns dels escenaris coberts del festival. El cantautor madrileny, amb una dilatada encara que escassament popular carrera, va transmetre sensibilitat i domini de la guitarra, que els seus referents són sòlids (Calderón de la Barca, Juan Alberto Arteche, Gabriel Celaya, George Harrison) i que té un sentit de l’humor fi que porta els seus personatges a finals insospitats quan per rematar un gaspatxo demanen comí a una veïna. És més, sembla que la seva carrera ha reverdit en la línia dels nous cantautors, encara que alhora hi havia alguna cosa d’una altra època en la seva música, més que res a causa de la d’altra banda convincent construcció de les seves lletres. I sense ser una crítica, aquest marc mental d’abans dificultava la seva vinculació amb l’actualitat.

Paradoxalment va ser la música més vella de la nit la que va semblar encaixar més bé la relativitat del temps. Los Trovadores de las Tres Culturas (Eduardo Paniagua, Wafir S. Gibril i Pedro Burruezo) parteixen del llegat andalusí, i van interpretar amb els seus llaüts, flautes i mandoles un exquisit repertori que ens va transportar a les cançons sefardites, sufís i àrabs que van articular la música popular espanyola fa segles. Des de Santa Teresa a enamorats que en un jardí no desitgen l’alba perquè el rostre de l’altre no perdi la seva llum, cants religiosos a l’Altíssim o textos d’Alfons X, el Savi. Ritmes gairebé hipnòtics barrejant-se en composicions d’avui i de l’Edat Mitjana que van tenir un punt àlgid quan al trio es va afegir Javier Bergia per cantar una adaptació de “La Tarara” de Lorca. Viatges d’anada i tornada completament contemporanis en un festival que va tancar amb l’èxit, actual, d’Enric Montefusco a l’escenari de Can Maselleras.