Rosalía o el gran pecat espanyol: per què molts no suporten el seu èxit

Als lavabos dels festivals de música mai no falten tres coses: substàncies, pudor i opinions. Després del concert de Rosalía, als lavabos del passat Primavera Sound les opinions es debatien entre les d’“és una deessa” i els decebuts: “Ha fet el mateix que a Coachella”, “que poc simpàtica ha estat, a mi és que m’agradava més quan no era un producte de màrqueting”. Aquests desenganys són tres gotes del tsunami de l’opinió pública contra Rosalía, un fenomen que ha anat creixent de forma directament proporcional al seu èxit.

Se l’ha criticat per cantar flamenc sense ser gitana, com “una disfressa” que es pot posar o treure segons li convingui (“no suporto que tinguis més oportunitats que les gitanes que canten des de petites sobre les seves arrels” va tuitejar l’activista Noelia Cortés), per no esmentar “la repressió que pateix el poble català” quan va guanyar els seus dos Grammy Llatins (el president de la Generalitat, Quim Torra, no la va felicitar), per profanar la tradició del flamenc pur (una crítica similar a les que rebia Camarón a començaments dels vuitanta) o per fer servir vocables espanyolitzats en la seva cançó en català Milionària, com “cumpleanys” en comptes d’“aniversari” o “botellas” en comptes d’“ampolles”.

A les crítiques a Rosalía hi ha molta reafirmació personal. Molts “això ja ho feia Martirio/La Mari/Maria Isabel abans”

Ella, amb 25 anys, intenta tornar cada revés amb mà esquerra: respecte a l’apropiació cultural, primer es va posar a la defensiva explicant el seu currículum acadèmic per després admetre el seu privilegi i desitjar que el seu èxit doni visibilitat a artistes gitanos; sobre el procés, reconeix que “per emetre una opinió sobre un tema tan delicat m’agradaria tenir-ne més coneixement, la meva opinió no té més importància que la de qualsevol altre”; i respecte als espanyolismes ha aclarit que a l’extraradi de Barcelona (Sant Esteve Sesrovires), on ella va créixer, són habituals.

Però les polèmiques al voltant de Rosalía són per sobre d’ella i fins i tot engendren subpolèmiques: quan l’Associació de Gitanes Feministes per la Diversitat la va acusar de “desgitanitzar” una cançó de Los Chunguitos, Me quedo contigo) als Goya, molts van assenyalar que criticar Rosalía per això i no altres artistes que també han versionat al grup gitano com Antonio Vega o Manu Chao era masclista. Rosalía s’ha convertit en l’Stalingrad de la guerra cultural que, des de fa uns anys, es manté diàriament en les xarxes socials, els bars i en les reunions d’amics.

Els mitjans han contribuït a aquest conflicte. La grandiloqüència amb què s’adjectiven les cròniques sobre Rosalía (reinventa/ressuscita/salva el flamenc) es nodreix del trànsit infal·lible que garanteix la paraula Rosalía en les recerques de Google i de la necessitat de la premsa per crear narratives: la cantant representa el zeitgeist actual de classe social, de gènere i de globalització.

Rosalía va descobrir Camarón amb 13 anys, de parquineo; assegura que les seves ungles de gel extremes “no van sobre estar maca, també és una qüestió de poder”; i, gràcies a haver crescut amb Internet, les seves influències són Beyoncé, Björk i Juana la del Pipa. Rosalía és un símbol de la generació que no busca propietats sinó experiències i que gaudeix tant al Palace com al xinès o, com ella presumeix, escoltant Vivaldi, Nick Cave i Missy Elliot. Però, involuntàriament, Rosalía també s’ha convertit en un emblema de l’actitud abrasiva que s’ha assentat com el dialecte oficial a les xarxes socials. El seu ensuperbiment ha generat la sensació que no tenir una opinió sobre ella senzillament no és una opció. Les mitges tintes, tampoc.

Els que asseguren que odien Rosalía no es conformen amb comentar que no els agrada la seva música sinó que senten l’impuls de fer-la caure des dels fonaments, d’obrir-li els ulls als seus fans i d’explicar-los que estan escoltant música malament. Aquests haters consideren que ells han pres la pastilla vermella cultural, que comprenen coses que la massa no percep i la seva obsessió busca equilibrar la balança de la, sens dubte, desproporcionada adoració que Rosalía desperta.

Però no és un comportament social nou: el 1998, Alessandro Lecquio va exclamar a Crónicas marcianas: “Visca la resistència! No he vist Titanic”. Aquesta estratègia ofensiva, tanmateix, sovint requereix passar per alt fets objectius com que Rosalía va treballar 18 mesos component, produint i arreglant El mal querer de manera independent i només després de la repercussió de Malamente i Pienso en tú mirá (tots dos videoclips finançats per ella) la multinacional discogràfica Sony li va oferir un contracte. També passen per alt els anti-Rosalía una cosa molt òbvia: quan una cançó triomfa és, senzillament, perquè agrada a molta gent. I si les autoritats nord-americanes han de recordar als ciutadans que no disparin contra l’huracà Dorian, la bala perduda dels detractors de Rosalía és que el seu èxit internacional és una mentida inflada pels mitjans espanyols.

La sobreexposició de Rosalía i la reverència messiànica amb la qual molts la idolatren ha contaminat el producte musical

Aquestes són les dades objectives. Rosalía ha actuat als tres grans festivals musicals a escala mundial: Coachella, Glastonbury i Lollapalooza (on la revista Rolling Stone va admirar que el seu recital acabés amb molt més públic del que va començar); ha participat en la banda sonora de Joc de trons; Malamente acumula cent milions de reproduccions a YouTube, Con altura més de 800 milions (el tercer vídeo més vist de l’any); ha treballat amb Pharrell Williams, Billie Eilish i Dua Lipa; Barack Obama l’ha inclòs en la seva playlist de l’estiu; Kourtney Kardashian i Halle Berry van pujar stories amb la seva música i Madonna li va demanar que actués en el seu aniversari; el vídeo en el qual Jaime Altozano analitza la composició, producció i arranjaments de El mal querer ha despertat una curiositat musical (té més de 4 milions de visionaments) inèdita entre els adolescents; Tim Cook, president d’Apple, es va reunir amb ella durant la seva visita a Madrid (la seva única trobada va ser amb Pedro Sánchez); va ser convidada a la gala del MET, ha guanyat dos Grammy Llatins i dos premis MTV (millor coreografia i millor vídeo llatí, que també va rebre crítiques de la comunitat hispana pel fet que Rosalía és europea). L’última notícia és un rumor que gravarà una cançó amb Beyoncé.

Però hi continua havent gent convençuda que tot es tracta d’una bombolla falsa. Com si es pogués entabanar Barack Obama, Beyoncé o el New York Times (que la considera líder d’un moviment musical que “està empenyent el pop cap endavant de manera implacable, amb els Estats Units en el seu ADN, però també al seu mirall retrovisor”), a Rolling Stone, a The Guardian (que es va referir a ella com “la Rihanna del flamenc”), a Pitchfork o a Time —tots aquests mitjans van incloure El mal querer al seu top 10 de 2018— amb una campanya de màrqueting. Negar la repercussió internacional de Rosalía s’acosta al terraplanisme.

La sobreexposició de Rosalía i la reverència messiànica amb la qual molts la idolatren ha contaminat el producte musical. Mentre Malú promocionava el seu últim àlbum, va acabar farta que li traguessin el tema: “Per què tots els periodistes m’estan preguntant per Rosalía? Què ha fet? Se suposa que el seu èxit ens ha de molestar a les altres?” (amb una actitud que, casualment, recorda al “Però què passa ara amb Ciutadans?” de Paquita Salas). Quan Rosalía va publicar un vídeo a punt de plorar després de veure’s en una pantalla a Times Square, un tuit que l’acusava de falsa (“quan la teva companyia et compra una pantalla i tu fingeixes emocionar-te”) es va fer viral en qüestió d’hores amb el sil·logisme que si la publicitat és una mentida les emocions també deuen ser-ho. Potser aquells que culpen el màrqueting creuen que a ells els agraden els Beatles, Breaking bad o El cavaller fosc perquè tenen una intuïció especial per descobrir joies secretes. Que no hi havia una multinacional darrere “encolomant-l’hi pels ulls” com ara passa amb Rosalía.

En les crítiques a Rosalía també hi ha una bona part de reafirmació personal. Molts “això ja ho feia Martirio/La Mari/Maria Isabel abans”, algun “a aquesta li fan bombo per postmodernisme” i fins i tot un grapat de “Soc l’únic que no sap qui és Rosalía?” teclejats per gent que pel que sembla no ha trepitjat un casament, una discoteca, una revetlla o una botiga de roba el 2019.

Els que asseguren odiar Rosalía no es conformen amb comentar que no els agrada la seva música sinó que senten l'impuls de derrocar-la des dels fonaments

Allò que l’enveja és l’esport nacional és un aforisme tan assumit en la cultura espanyola que ja resulta una simplificació. Espanya té, a més d’enveja, cert complex d’inferioritat cultural que la porta a celebrar avergonyida la repercussió mundial de La Macarena, l’Aserejé o l’Ecce Homo de Borja, però a no creure’s del tot que a Hollywood tothom adori Pedro Almodóvar des de 1988. Ningú no ha atacat Antonio Banderas, Óscar Jaenada o Jordi Mollà per treballar als Estats Units com sí que s’ha ridiculitzat Penélope Cruz, Elsa Pataki o Paz Vega per fer exactament el mateix. De Fernando Rey s’aplaudeix que sortís a French Connection, de Sara Montiel es recorda com fregia ous amb all a Marlon Brando.

L’alcalde de Valladolid es va queixar a Twitter que Rosalía li demanés mig milió d’euros per actuar, una estratègia de revaloració elitista que ningú no va criticar de Los Planetas (hi va haver una època en què el grup granadí demanava molts diners per tocar) en el seu moment. La classe social dels germans Muñoz d’Estopa va ser un dels baluards del seu èxit i no se’ls va qualificar, com passa amb Rosalía, de “choni poligonera” o “cani d’extraradi”.

De res no sembla servir l’eloqüència amb la qual Rosalía explica que El mal querer s’inspira en Flamenca, una novel·la occitana anònima del segle XIII (el rellançament de la qual per l’editorial Roca amb l’eslògan “la novel·la que va inspirar Rosalía” ha estat, per descomptat, molt criticat).

La majoria de crítics contra Rosalía s’estan perdent una festa a la qual tothom està convidat. L’astuta actuació de la catalana en els premis MTV va impressionar amb la seva versatilitat (una fusió deA ningún hombre, Yo x ti tú x mí i Aute Cuture: flamenc, llatí i urbà), perquè hi ha una cançó de Rosalía per a cada persona. Els que reprimeixen el seu gaudi ignoren que surt més a compte ballar que odiar. I al cap i a la fi, a la gent a qui li agrada Rosalía li és igual que n’hi hagi d’altres criticant tot el que fa i, de fet, la gent a qui no li agrada Rosalía (com aquells tres decebuts del Primavera Sound) tampoc no voldrà perdre-se-la. I aquest èxit sí que és innegable.