Gaudí, un personatge incòmode per a la ficció

“Les novel·les sobre Gaudí les tinc a la part alta de la biblioteca, per no consultar-les, perquè el que fan és confondre’t, barrejar la realitat i la ficció. No vull gastar el temps en una cosa que no m’aporta res de nou. És el mateix que passa quan els dissenyadors gràfics expliquen Gaudí barrejant el drac del Park Güell i la columna de la Casa Batlló i tot perd escala i sentit”. Luis Gueilburt fa més de 30 anys que investiga Antoni Gaudí i té una biblioteca amb més de 400 llibres que en parlen, entre els quals hi ha una dotzena de novel·les sobre el creador. Sempre crític amb l’ús que s’ha fet de l’arquitecte i de la seva obra, reivindica la necessitat d’una fundació, com la que existeix amb Dalí, Miró o Tàpies, que investigui i vetlli pel seu llegat. “Per a l’Any Gaudí, em van demanar que fes un guió per a una pel·lícula i em van suggerir, per exemple, que de petit corregués per les platges properes a Reus; cosa ridícula, perquè quan tenia set anys, amb prou feines caminava. Volen fer novel·les i pel·lícules plenes de misteris i de secrets sobre Gaudí, però el seu secret rau en aquelles coses que no s’han investigat: les seves cartes, documents i feina”. I, acaba, “Gaudí no dona per a novel·les ni pel·lícules perquè la seva vida no és divertida”.

Només existexen una dotzena de novel·les i dos films que en parlen

I és que, malgrat la seva fama, el pes de la seva figura resulta incòmode per a la literatura i el cinema, que l’han mirat de reüll centrant-se en la seva obra, que apareix com a decorat de luxe per narrar i filmar altres històries. Des de Barcelona, la perla del Mediterráneo, rodada per Cabot Films el 1912, fins a Vicky, Cristina, Barcelona, de Woody Allen el 2008.

Ahir, però, va sortir a la venda Jo, Gaudí (Galaxia Gutenberg, en català i castellà), una novel·la escrita per Xavier Güell, rebesnet del mecenes Eusebi Güell, en què fa parlar l’arquitecte per repassar, en forma de carta, la seva vida, la seva obra i el seu pensament i revelar alguns dels dubtes que sempre l’han envoltat, com el seu lloc de naixement o si era maçó o no.

La novel·la de Güell és l’última d’una llista de poc més d’una dotzena de títols en els quals Gaudí ha passat a ser un personatge de ficció, embolicat sempre en misteris, intrigues i fins i tot assassinats. Entre els títols, un de signat per una altra descendent del mecenes, Carme Güell, que va escriure Gaudí y el conde de Güell. El artista y el mecenas (Martínez Roca, 2001), Ana María Férrin, Gaudí de piedra y fuego (Jaraquemada, 2001), Juanjo Navarro Arisa, Gaudí. L’arquitecte de Déu (Planeta, 2002), Esteban Martín i Andreu Carranza, La clau Gaudí (Debolsillo, 2016), Mario Lacruz, Gaudí, la novela de una vida (Funambulista, 2010), Andrés Vidal, El somni de la ciutat (Planeta, 2012), Aro Sáinz de la Maza, El asesino de La Pedrera (RBA, 2012), Lluc Oliveras, El método Gaudí (EdicionesB, 2013) i Teresa Roig, L’arquitecte de somnis (Columna, 2014). En totes les obres hi són fonamentals les dades de les també escasses biografies de Gaudí, la de Josep Francesc Ràfols (1928), Bassegoda Nonell (1989) i Josep Maria Tarragona (1999 i 2016).

López Vázquez va fer de Gaudí el 1974, però la pel·lícula no es va estrenar mai

En el món del cinema la sort ha estat semblant i malgrat la categoria i fama del personatge són poques les pel·lícules que ha protagonitzat. De fet, no compta amb un biopic modern i només existeixen dos llargmetratges que repassen la seva vida: Gaudí, de José María Argemí, rodada el 1960 i Antoni Gaudí, una visión inacabada, de John Alaimo, protagonitzada, de manera sorprenent el 1974, per José Luis López Vázquez. La pel·lícula, que repassa les últimes 24 hores de Gaudí, no es va estrenar per un problema amb la productora, i les cintes van ser embargades i es van perdre fins al 2009.

El 1988, Manuel Huerga també es va atrevir amb el personatge i va estrenar el seu Gaudí. Segons ha explicat el realitzador, va haver de replantejar el seu projecte després de comprovar que “Gaudí no existia. No hi havia ni una sola imatge d’ell passejant, ni tampoc de les seves obres en construcció”. Per això va decidir inventar-s’ho i crear un fals documental rodat en blanc i negre. “Només així vaig poder veure’m amb força d’apropar-me a la insulsa vida del genial arquitecte”. També existeix algun curtmetratge, com Güell i Gaudí, un projecte comú realitzat amb motiu de l’Any Gaudí el 2002 per Joan Riedweg, amb Ramon Madaula i Abel Folk i un bon nombre de documentals. Tots es mouen entre dues visions que es repeteixen, com en la literatura: l’exaltació de la seva religiositat i el pas d’una joventut anticlerical propera a l’anarquisme que va mutar, durant la maduresa, en una vida de penitència, pobresa i treball obsessiu.

Gaudí també ha estat tractat en el món del dibuix animat i el còmic. Ha estat company d’aventures de Les Tres Bessones i Los Lunnis, i el 2018 es va publicar El Fantasma de Gaudí (Dibbuks), un thriller signat per El Torres y Jesús A. Iglesias, en el qual el fantasma de l’arquitecte ajuda a revelar qui és l’assassí que mutila persones als seus edificis.