Coses no dites

Com més s’acosten els terminis per l’entrada en vigor del Brexit –una inexorable decisió presa ja fa molt de temps per successius governs britànics–, el cost de decisions preses per motius vicaris, introduïdes com arma política per desgastar l’adversari, es fa més avinent. A banda de perjudicar les expectatives de sectors econòmics prominents, de les generacions ascendents i de la ciutat de Londres con a gran metròpolis, la decisió dels Cameron, May i Johnson introdueix un alt risc en les relacions amb l’Ulster i Escòcia i amenaça, per tant, la mateixa estructura constitucional del Regne Unit. La pregunta s’imposa: eren i són realment partidaris del Brexit els tres personatges citats i l’entorn conservador que els ha donat i dona suport? Certament, aquesta és una pregunta que no mereixerà mai resposta. Són gent de l’establishment, amb ben poc en comú amb els votants a favor del Brexit de les ciutats desindustrialitzades del nord d’Anglaterra, el paisatge social de brexiters de qui hom pot comprendre’n sense gaire esforç les motivacions.

Aleshores cal que ens demanem el següent: què ha passat perquè un grup tan conspicu de conservadors s’hagi tret aquest roc de la faixa sabent que les conseqüències serien, amb tota probabilitat, greus? A quin gènere de política pertany, doncs, una operació tan arriscada? Sembla més aviat una qüestió d’ordre interior, destinada probablement a arruïnar el prestigi d’adversaris al propi partit, a l’interior de la societat anglesa. Vist des d’Irlanda, la broma cal qualificar-la com a mínim de pesada, de molt mal gust després dels acords del Divendres Sant que van pacificar un conflicte de molt llarga durada i molt costós en termes de violència.

No cal anar gaire lluny per traçar algunes comparacions i fer-se algunes preguntes. Demanar per algunes coses no dites a qui correspongui. Si hagués triomfat l’aventura del procés, en els termes literals en els quals es va plantejar, la sortida unilateral del Regne d’Espanya era inapel·lable. No s’hi val queixar-se, posant la bena abans de la ferida, que els polítics espanyols s’haurien negat a acceptar una negociació en els termes en els quals se’ls plantejà. Fins i tot a molts dels qui, com jo mateix, l’apel·lació insistent a Espanya ens deixa freds, la idea d’imposar el desmantellament de l’estructura constitucional en la qual han participat els catalans sense interrupció des del 1978 ens semblà de mal empassar i d’èxit improbable. Una pregunta aleshores cau pel seu propi pes. Si l’operació que s’inicià amb un gran desplegament retòric amb les lleis de desconnexió conduïa per definició a la sortida unilateral, es va pensar de partida en aquests termes? Si aquest traumàtic desenllaç no es produí, agradi més o agradi menys, va ser per una raó ben senzilla: no n’hi havia prou amb retòrica per marxar, calia alguna cosa més. Es podria formular d’una altra manera: no n’hi havia prou a convertir greuges reals o magnificats en majoria parlamentària escassa i social incerta, calia alguna cosa més. I, en segon lloc, no n’hi ha prou a mobilitzar una vegada i una altra els propis partidaris sense atendre l’altra meitat de la societat.

En aquest punt, la pregunta retorna: què hauria passat si hagués triomfat aquella operació, si és que algun dels nostres Cameron, May o Johnson se la creien de veritat? Una conseqüència immediata i òbvia es desprèn de la comparació amb el Regne (des)Unit: la sortida automàtica de la Unió Europea, un Brexit a la catalana. I la estupefacció ens porta a plantejar una segona qüestió: per a quin moment es reservà la decisió d’explicar la gran qüestió al conjunt dels catalans i catalanes, a partidaris, detractors i a la gran majoria de gent desconcertada que, a hores d’ara, encara no han (hem) sigut capaços d’entendre el significat de tot plegat. Perquè, desenganyem-nos, tant es poden entendre les raons dels que volen sortir com les dels que es volen quedar, com succeí i succeeix encara a la Gran Bretanya L’única motivació que no és comprensible és el frau de llançar-se a l’abisme sense remei. En aquest punt convé retornar al savi consell de l’irlandès Edmund Burke: ningú pot amenaçar la prosperitat de la generació següent sense estar gaire segur d’allò que fa.

Abans de començar el campionat de lliga de les inculpacions, aquesta qüestió s’hauria de posar sobre la taula. Si no, la pregunta s’imposa: algú havia especulat amb la possibilitat que passés quelcom semblant a l’abraçada de l’os que Boris Johnson rep a hores d’ara? L’abraçada del propi aliat que, en circumstàncies crítiques de veritat, feu pagar a Winston Churchill i John Maynard Keynes el material de guerra amb retalls de l’imperi que havia regnat sobre les aigües fins a l’últim cèntim? Estaria bé saber com es pensava pagar una operació d’ordre similar.

Josep M. Fradera és catedràtic d'Història de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.