Mor als 87 anys el fotògraf Leopoldo Pomés

Moltes de les imatges més sensuals que es van crear a la grisa Espanya del franquisme dels anys 60 i 70, com la de la bella amazona seminua sobre un cavall blanc per anunciar un brandy o la de les famoses bombolles daurades d'un cava, tenen un origen comú, la del fotògraf i publicista barceloní Leopoldo Pomés, que ha mort aquest dimarts a l'edat de 87 anys. Renovador de la fotografia, amb altres grans fotògrafs com Ramon Masats, Oriol Maspons, Joan Colom, Ricard Terré, Colita, Francisco Ontañón, Francesc Català-Roca, Alberto Schommer, Paco Gómez, Gabriel Cualladó i Xavier Miserachs. Pomés va estar vinculat amb grups de l'avantguarda artística com Dau al Set o l'agrupació d'Almeria Afal; el seu treball elegant, sofisticat i hedonista, com a ell li agradava qualificar-se, va portar el mateix Manuel Vázquez Montalbán a assegurar que "havia erotitzat tot un país”.

El fotògraf, que va ser guardonat el 2018 amb el Premi Nacional de Fotografia, “per la seva contribució a la història de la imatge a Espanya”, va presentar a mitjans de juny el seu llibre de memòries No era pecat. Vivències d'una mirada, en la qual repassa la seva vida professional i personal com si fos un menú, amb primer i segon plat, cafè i copa, reflectint una altra de les seves passions, la de la gastronomia. De fet, era el responsable de diversos restaurants de Barcelona, entre els quals hi ha l'emblemàtica truiteria Flash Flash, un dels epicentres de la Gauche Divine.

En els últims mesos, Pomés, corpulent i sempre presumit, semblava cansat, i caminava amb l'ajuda d'un bastó, però els seus ulls recobraven la vitalitat que l'ha caracteritzat quan començava a parlar de les seves fotografies: “El més important en la meva vida ha estat mirar”. Va retratar personatges com Antoni Tàpies, Jorge Herralde, Óscar Tusquets, Eduardo Mendoza, Julio Cortázar, Joan Brossa i Teresa Gimpera, entre molts altres, però sobretot dones esveltes i sensuals. Quan se li preguntava per alguna d'aquestes imatges, Pomés era capaç de relatar les circumstàncies i, sobretot, la llum que hi havia en el moment. Amb una de les seves models i muses, Karen Leiz, va formar una família i va fundar un estudi de publicitat Studio Pomés en el qual van crear plegats algunes de les produccions més destacades dels últims anys, com la cerimònia d'inauguració del Mundial de Futbol d'Espanya 1982. “Va estar a punt d'anar-se'n tot en orris quan de la pilota que portava un nen en el moment crucial no sortia el colom blanc que s'havia de posar a volar. Per sort el dia que tocava va donar unes quantes voltes a l'estadi”, recordava fa poc amb un humor fi que també l'ha caracteritzat.

A finals d'any a la seva casa del barri barceloní de Gràcia es va reunir amb diversos dels seus col·legues fotògrafs. Van recordar molts dels seus treballs que van canviar la fotografia des dels anys cinquanta i seixanta. Després que Masats li preguntés si es podia fumar, ell li va respondre: “Si me'n dones un, sí”. Pomés, malgrat tenir-ho prohibit, es va acabar fumant tres cigarros mentre deia: “No cal perdre els mals costums”. Però el que més va sorprendre va ser que després d'assegurar que de la seva enorme producció només salvaria un centenar d'imatges. “I d'aquestes, 15 o 20 d'imprescindibles”, va dir. “Per a mi, el més complicat són els retrats de dona, ja que em fan ser més conscient de la dificultat de l'art de la fotografia”. Ho va dir davant d'Imatge blanca, del 1959, en la qual es veu Karin en banyador estirat sobre la sorra. “Pel tipus de llum i el contrast entre les línies corbes del cos i l'horitzó recte. Havia de fer-la com fos”.

Una de les coses que Pomés trobava més a faltar amb la fotografia digital era "la màgia que suposava veure aparèixer en un full de paper aquella foto que tenies l'esperança d'haver fet. Cada vegada que n'aconseguia una, començava a cridar de tal manera que espantava els qui tenia a prop. Semblava un orgasme”, recordava el fotògraf.