Història de l’estiueig: quan Espanya somiava a tenir vacances i atreure els turistes

Visitar altres llocs forma part del nostre ADN. Ja passa a la Bíblia i a L'Odissea d'Homer. Però les vacances o l'estiueig (fer un descans de la feina per anar a un altre lloc a reposar o a conèixer coses noves) és un fenomen molt més recent. Encara que a Espanya va arribar abans del que s'acostuma a pensar.

"El turisme modern, convertit en una indústria, és en realitat la manera que ha tingut la societat de renovar la mirada sobre una cosa que ha existit sempre: la necessitat de viatjar", comenta a EL PAÍS Ana Moreno, professora d'Història Moderna i Contemporània a la UNED i experta en la història del turisme. "La revolució turística tal com la coneixem va en paral·lel a la revolució industrial", explica per telèfon.

Els mitjans de transport, com va passar fa uns segles amb les calçades romanes, van ser la clau perquè una petita part de la societat europea, la més benestant, comencés a estiuejar. El Regne Unit va ser un dels països que va inventar el concepte.

Des del segle XVII, els britànics de classe mitjana-alta "baixaven al sud" en el que es deia el Grand Tour, una visita a Itàlia i França per amarar-se d'art i cultura. Al segle XIX, quan el ferrocarril es va convertir en un transport més assequible, Thomas Cook ja organitzava tours en grup per Suïssa, França i Itàlia, ja s'editaven les primeres guies de viatges i anar a passar l'estona als banys termals ja no era un entreteniment de luxe. Amb aquests antecedents, les vacances començaven a ser cosa de tots.

"Al contrari del que molta gent es pensa, la classe obrera ja es va incorporar al turisme a l'Espanya dels anys anteriors a la Guerra Civil. La Segona República es preocupava especialment del tema; volia democratitzar-lo i que es convertís en un dret en comptes d'un luxe, però el conflicte bèl·lic ho va paralitzar tot", assenyala Garrido.

Hi coincideix Rafael Vallejo, catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Vigo. "Pot ser que l'automòbil no estigués tan desenvolupat a l'Espanya d'aquesta època com als Estats Units, però formes col·lectives de transport per carretera com l'autobús feien una mica més fàcil que la gent pogués fer turisme interior".

La premsa ja reflectia el fenomen, apunta l'historiador: "Termes com banyista, excursionista, estiueig i estiuejant ja es comencen a trobar a la premsa espanyola en la dècada de 1890. I ja es pot llegir sobre la indústria dels forasters (ja fossin estrangers o espanyols) el 1910".

De fet, als anys trenta en què els espanyols començaven a tenir vacances, el turisme no era sinònim d'hordes d'estrangers envaint les nostres platges i ciutats. Encara que atreure els viatgers de fora era, precisament, el nostre anhel.

Un somni convertit en malson

"A Espanya li va costar entrar al selecte club de Suïssa, país que va inventar el concepte d'hostaleria, França i Itàlia. Entre el 1900 i el 1930, va ser un lament habitual el fet de no atreure l'interès dels visitants rics. Només Sant Sebastià, el lloc d'estiueig de la reialesa, ho aconseguia", recorda Vallejo.

El Patronat Nacional del Turisme (PNT) va ser un antecedent de l'actual Institut de Turisme d'Espanya (Turespaña). Es va crear el 1928, durant la dictadura de Primo de Rivera, i va desaparèixer amb l'arribada de la Guerra Civil. S'encarregava de promocionar els encants de tots els racons d'Espanya, tant per a locals com per a estrangers.

A mesura que avançaven els drets laborals a partir dels anys cinquanta i a poc a poc es feien més comuns els dies festius, les vacances pagades i les pagues extres, es va anar consolidant l'estiueig espanyol, com passava a la resta d'Europa.

I el somni espanyol de convertir-se en potència mundial del turisme estranger es va fer realitat. "El boom va arribar durant el franquisme, però ho va fer de manera espontània. Els touroperadors estrangers buscaven noves propostes per als seus clients i van trobar a Espanya un lloc barat ple de platges verges al costat de les seves destinacions habituals, així que van decidir explorar-ho. El Govern de Franco se'n va adonar de seguida i també va aprofitar l'oportunitat. El turisme es va convertir en el petroli espanyol, com l'anomenava Fraga", explica Ana Moreno.

Llavors els espanyols vam començar a compartir les nostres destinacions vacacionals amb els turistes d'altres llocs. També vam començar a estiuejar fora del nostre propi país. Però la massificació ja existia en altres èpoques, puntualitza Rafael Vallejo: "No arribava als nivells actuals, tot i que ja als anys trenta es va fer una congrés a la Costa Brava sobre el turisme massiu de la zona. Als cinquanta i seixanta va aparèixer el concepte d'apartament turístic, aprofitant un buit legal de la Llei del sòl".

Amb l'arribada en les últimes dècades dels vols de baix cost i els allotjaments alternatius tipus Airbnb, el turisme ha demostrat ser una d'aquestes indústries depredadores. "Ho és com ho pot ser la de l'alimentació o la de la roba", admet Moreno.

Tot i que el somni espanyol va esdevenir un malson, una que enfronta Barcelona o Magaluf i que es reprodueix en molts altres punts d'Europa, els experts mantenen cert optimisme davant dels reptes que planteja el turisme massiu. Vallejo creu que "diverses estratègies de restricció poden regular el que està passant i Moreno considera que el viatger "ja està desenvolupant una consciència turística". Per a ells hi ha esperança i, potser en un futur, l'estiueig tornarà a ser una de les nostres millors activitats com a societat.