Va existir un altre món

Era un matí de juny del 1923 quan Charles Ryder va entrar per primera vegada a Brideshead, la mansió familiar del seu amic Sebastian, i no va poder fer altra cosa que posar-se les mans al cap: allà mateix, un Tiziano; porcellana de Sèvres pertot i entreveure, després de la salutació de l'enèsim majordom, un Canaletto; Helena de Troia emergint des d'un tapís de William Morris... Estava a punt d'agafar-li la síndrome de Stendhal. I a mi també. Però em va protegir tenir el cap a l'orellera dreta del sofà i les cames penjant del braç esquerre: no he mirat mai millor la tele ni m'he sentit tan lluny del món.

No hi ha més explicació de com devia arribar a Retorn a Brideshead que a partir del TP (Teleprograma) 878, el del 31 de gener al 8 de febrer del 1983, unes taules de la llei catòdica a casa. “Buena serie en La Segunda”, deia la portada. Hi havia l’atractiu Charles Ryder i l'elegant i desvalgut Sebastian Flyte, amb els jerseis lligats al coll, pantalons clars amples, canotier i un osset de peluix, l'Aloisius, que després vaig saber que el jove aristòcrata no se'n desprenia mai i que els de producció l'havien localitzat en un antiquari. Aquest nivell tenia la cosa en la sèrie estrenada el 1981 a l'ITV britànica, producció de Granada TV després de 26 mesos de feina, rodada amb pel·lícula per primera vegada a la televisió anglesa i a la qual, esclar, li van caure set Bafta, dos Globus d'Or i un Emmy per a Lawrence Olivier, un Lord Marchmain fugaç, però majestuós en la seva decadència.

Els designis de la identificació són inescrutables. Potser va començar per l'estètica: amb aquell Oxford universitari de claustres catedralicis, segles de tradicions a cada pedra, on el Sebastian i el Charles es conviden a les seves estances, tot mobiliari noble, elegància i etiqueta en el vestir per a cada ocasió, més impostada en el Charles en aquell fumar deliqüescent i una mà a la butxaca, més innata en un Sebastian aristòcrata, que la traspuava tant amb un inversemblant batí vermell com amb un frac en un sopar informal al seu estudi amb xampany i llagosta Termidor... Anhelava aquell tarannà natural, aquell saltironejar entre la lectura i la pintura, aquella caiguda de roba i aquell ambient estudiantil, que jo també estrenava. Però el formigó de la Universitat Autònoma de Barcelona distava molt de la classe de Christ Church o del Hertford College on es va rodar, a la mateixa habitació on havuia estudiat Evelyn Waugh, autor de la novel·la que va donar peu a la sèrie, llibre de l'any el 1946 als EUA: 750.000 exemplars venuts.

El gòtic venecià del palazzo Pisani Moretta, l'interior del Queen Elisabeth II, maneres, ambients i convencions exquisides em van anar macerant en una malenconia estranya, estat que va accentuar la premiada melodia, “la música més bonica que s'hagi escrit mai per a televisió”, segons la crítica, de Geoffrey Burgon. El cas és que em vaig veure preparat per ser convidat, com el Charles, a la mansió dels Flyte, Brideshead, en la realitat Castle Howard (Yorkshire), de les millors country homes d'una aristocràcia anglesa que s'esllanguia després de la Primera Guerra Mundial.

Encara avui no sé gaire bé què va passar; jo estava desorientat: m'envaïa el malestar per un segon any de carrera allunyat de l'ofici idealitzat, la nacionalització de Rumasa em va fer creure que les coses canviarien a Espanya, Reagan anunciava la seva guerra de les galàxies i Borg es retirava i l'abominable tennis del malcarat McEnroe s'imposava al del meu cavallerós i estilista Lendl. Senyals dels temps. I aquí tenim aquesta història d'una gran família en accelerada descomposició, fagocitada per capitalistes: “Tot ha canviat tant tan de pressa... No posseïm res cert excepte el passat”, li xiuxiueja la Julia, germana del Sebastian, al Charles.

En els Flyte, catòlics en país protestant, alertat per venir d'una escola i una família religioses, intuïa l'apassionant batalla entre fe i llibertat individual. Però sobretot, el que hi havia en ells i en mi era un delectar-se en aquest dolor sorgit de convocar el feliç passat quan s'està en plena infelicitat. La meva arcàdia, com la dels meus idolatrats personatges, amb qui compartia edat, se n'havia anat per sempre. “El Sebastian està enamorat de la seva infantesa. Això el farà desgraciat”, adverteix la mare del Sebastian al Charles.

Potser tot això va fer que no m'adonés de les pulsions homosexuals entre el Charles i el Sebastian, que vaig atribuir a aquesta amistat masculina tan victoriana que ja havia entrevist entre Sherlock i Watson. O de la relació entre el Charles i la Julia com a succedani per al primer de l'amor amb el Sebastian. L'efecte dels 11 capítols va ser prolongat: em vaig comprar la novel·la que llegia a tota hora i a tot arreu, dolorosament feliç de ser en un món d'escollits quan desafiava la resta del vagó del metro. Al cap de poc va arribar el disc amb la banda sonora, que vaig escoltar més enllà de l'infinit.

A la família Flyte i al Charles ja no els vaig deixar estar: fa 10 anys vaig saber que Waugh va reproduir la vida d'uns terratinents amb el segon fill dels quals va conviure a Oxford i avui, quan dinamitar les convencions socials més elementals és cool, els enyoro més que mai. El seu món es va esfumar. Ja no parlem a la televisió: recurrent veu en off (la seductora del Charles, un Jeremy Irons que aquí es va consagrar), frases literàries, monòlegs prolongats, escenes de set minuts, ni un crit, una única escena de llit... Irrepetible. “M'agradaria enterrar alguna cosa als llocs on he estat feliç; i de vell, desenterrar-la, recordar-la i així tornar a ser feliç”, confessa el Sebastian. Ho acabo de fer.