Mor Carlos Pérez de Rozas, dissenyador de diaris, col·lega desbordant d’amistat

Què estrany. No ens podrà parlar en el seu propi comiat. Ell, que ha entonat tantes vegades el nostre adéu col·lectiu, amb afecte infinit, amb adjectius meravellosos, amb passió desbordant, amb complicitat íntima i fera a germans, parents, amics, col·legues. Acaba de morir a Madrid, on estava retornant a casa d'un viatge a Extremadura, d'un atac inesperat, sobtat i fulminant.

Carlos Pérez de Rozas y Arribas (Barcelona, 1948), fill i net de fotoperiodistes, ha estat, fins fa unes hores, un periodista total. Un dissenyador de diaris innovador i respectat. Un comentarista esportiu que no deixava ningú indiferent. Un professor de Ciències de la Informació, a la Pompeu Fabra, admirat, ovacionat i adorat pels seus alumnes de diferents continents.

Només va fer una excepció al seu imperatiu de repartir totes les abundàncies, en riures, en amistat, en disponibilitat per tirar un cable a tothom qui ho necessités. Era la seva estranya humilitat professional sobre si mateix, que tant contrastava amb el regal d'elogis a tots els altres. Per això és de justícia reparadora destacar la seva excel·lència en l'ofici de narrar la vida, gairebé sempre des de la imatge: la intendència de la confecció, del disseny gràfic, de la infografia.

Va començar primer a Destino, d'on a principis dels setanta va ser objecte d'una maldestra purga ideològica nacionalista que va acabar amb el seu lloat Néstor Luján (qui el va il·lustrar a consciència en el bon menjar), i més tard al Brusi (Diari de Barcelona) de Josep Pernau, i d'Antonio Franco, el seu amic de l'ànima. Amb Fermín Vílchez va dissenyar completament de nou El Periódico de Cataluña el 1978; va ser responsable de confecció d'EL PAIS-Cataluña; i després va rejovenir la imatge de La Vanguardia --on va treballar més de vint anys, fins al 2008—i Mundo Deportivo. Va dirigir des de l'estudi de Cases i Associats el redisseny de nombrosos diaris a Amèrica Llatina, a Itàlia, a Europa de l'Est. I va participar com a comentarista esportiu a RAC-1, a TV-3, 8-TV i Betevé.

Allà on va ser va recollir èxits professionals, per la seva sobrietat i bon gust heretat de la precisió fotogràfica familiar, herència de la qual tan satisfet es mostrava. I per què estava al corrent no només de les últimes tendències internacionals, sinó també de les inquietuds i desitjos dels joves, que el consideraven tant un mestre com un germà gran.

Per la seva bonhomia, el seu domini de l'adjectivació superlativa (gairebé tot allò aliè era per a ell “grandiós”, “meravellós”, “gran, gran, gran”), la seva disposició a demanar per als altres i a donar als altres sense fre, s'havia convertit en un personatge familiar molt conegut, molt entranyable en la seva Barcelona natal. Així que Carlos no deixa, sinó que obre un forat de proporcions poc calculables. En primer lloc per a la seva dona i còmplice principal, Carmen Canut, advocada i editora de la qual tant va aprendre i a la qual tantes vegades va dispensar, no només privadament, sinó també públicament i sense empatx, el seu optimista i seductor “T'estimo, t'estimo, t'estimo”. I per al seu fill Carlos, que sap com d'orgullós d'ell se n'ha anat. I per a les nombroses tribus dels Canut i els Pérez de Rozas. Però també per a tots aquells amb qui coincidia per primera vegada, ja fossin companys principiants de golf o conductors d'autobús. Ell ja no hi és. Nosaltres ens quedem molt més sols. I el món s'ha tornat menys amable.