Ona Carbonell: “Tots som humans, fins i tot les russes”

Ona Carbonell va amb les seves tres últimes medalles a la bossa, amunt i avall, torna d'una recepció de l'Ajuntament, l'endemà d'haver estat rebuda pels Reis, posa per a l'entrevista i puja a la quarta planta de les instal·lacions del CN Sabadell. Allà es reuneix amb el centenar i mig de nenes que participen en el seu campus. La barcelonina de 29 anys és l'ondina de les 23 medalles, el rècord femení en la història dels mundials, només superada per dos homes, dues superfigures, Michael Phelps, amb 33, i Ryan Lochte, amb 27.

Pregunta. La seva carrera ha entrat en una altra dimensió?

Resposta. Era el setè Mundial consecutiu per a mi. Cada vegada m'imposa més respecte continuar sent aquí dalt, perquè soc més gran, les rivals cada vegada són millors... I aquest any amb l'hàndicap que feia mesos que estava aturada. Aquest rècord em fa molt feliç. És un senyal que la feina s’ha fet bé.

P. És més difícil ser reconeguda practicant la sincronitzada?

R. El més bonic és poder aportar a la sincronitzada i, sobretot a l'esport femení, un reconeixement, un estatus i un prestigi. És boníssim en tots els sentits que una dona sigui amb Phelps i Lochte, entre els tres millors del món.

P. No s'aprecia el que costa guanyar cada medalla?

Más información

Ona Carbonell: “De petita em sentia com un ‘bitxo raro”

R. Quan en guanyes una d'or, una de plata et sembla poca cosa. A la sincro ens vam desanimar. Jo vaig continuar al medaller, però la sincro va passar per moments difícils. Durant un temps vam sentir que, d'alguna manera, havíem fracassat. No ho sé. Com els passa a les del waterpolo femení. Són tan bones i ho han guanyat tot, de manera que si no guanyen el Mundial ja és com si... I, ostres, és que de vegades passen aquestes coses.

P. Quan va ser això?

R. A partir del 2014. No vam poder anar com a equip als Jocs de Rio. Llavors sents: ‘La sincro espanyola està baixant molt’. En canvi, aquest any, amb la Mayu [Fujiki, seleccionadora], tots tornen a confiar en nosaltres. Això ens dona un gran impuls.

P. Vostè tendeix a menysvalorar-se? Fins i tot pensava que era patètica cuinant.

R. No és que ho pensés, és que era patètica. Quan vaig fer el càsting de MasterChef no sabia ni fer un ou ferrat, literalment. Quan afronto un repte, sigui quin sigui, m'ho prenc tan seriosament que em torno boja... Vaig cuinar dia i nit, estudiava com si fos la selectivitat, i amb la sincro igual. No és que em menysvalori, veig quan estic malament.

P. No és perillós ser tan perfeccionista en la sincro?

R. Ho és. Acabes que no t'ho passes bé. He treballat amb psicòlegs i mental coachs i una de les coses que més he après és que, quan treballes molt per una cosa i l'aconsegueixes, no he de pensar ja en la següent, sinó gaudir d'aquest moment. I també, a relativitzar i a entendre que l'obsessió és bona perquè t'ajuda a treballar, però hi ha un límit molt fi que és dolent, que no t'ajuda.

P. Què els explica a les nenes al seu campus?

R. Ahir gairebé em quedo a dormir amb elles tirant-nos coixins. Els dic, per exemple: ‘Jo em poso nerviosa, jo ploro, jo he perdut, no sempre he guanyat, perquè tendim a fer grans els nostres referents’. I tots som humans, fins i tot les russes. A mi el que m'ha portat a aconseguir aquests èxits és somiar en grans coses, des de molt petita. I treballar per fer-ho realitat, i no renunciar mai als meus somnis i als meus reptes per la por de fracassar. Un problema d'aquesta societat és que ens fa més por el fracàs que no pas la il·lusió d'intentar-ho. T'entra el vertigen quan veus que potser no ho aconseguiràs. He estat atrevida, perquè sempre m'he posat reptes molt, molt difícils. A Londres per a mi un bronze era un fracàs. A qui li dius, amb dos dits de front, que un bronze olímpic és un fracàs? I jo m'hauria mort si hagués fet un bronze. Per sort, vaig guanyar la plata. Per a mi sí o sí era el meu objectiu. Les nenes no s'han de posar límits, perquè potser no tenen les cames perfectes o perquè els fan por les apnees. Han de lluitar. Moltes vegades no ho aconseguiran, perquè ningú és perfecte, però moltes sí.

P. No es frustra davant de rivals invencibles com Romashina?

R. És important valorar els rivals. Quan em tiro a la piscina per a mi totes són rivals, fins i tot la que queda última. Les russes per més que ho tenen tot per guanyar, per a mi són els meus rivals i sé que puc intentar batre-les. És el meu objectiu. Si vaig a buscar el tercer lloc, quedo quarta, segur. Són unes megacracs, que pràcticament no fallen mai, una gran potència... Admiro moltíssim Romashina, però, vaja, ella també em diu: ‘Tu tens el rècord, i jo no’.

P. Els jutges de la sincro tendeixen a ser molt conservadors?

R. Doncs no ho sé, perquè jo estava cagada amb la meva innovació sobre Mandela (va executar en individual al son del seu discurs i va guanyar la medalla de plata) i la van valorar molt bé. De vegades la gent necessita algú que faci una cosa molt diferent per obrir una porta. No he perdut mai de vista que el més important era una execució impecable amb uns elements tècnics, però a part d'això, l'esport és infinit, una eina increïble per a tota la societat, pels valors que representa, de fet, per tot el que diu Mandela en el seu discurs. I després de sis mundials vaig pensar, ‘per què no faig alguna cosa diferent i aprofito que estic competint en un Mundial, que tinc moltes medalles, per, a més de donar la màxima exigència esportiva, aportar alguna cosa més?’. Va ser una mica això.

P. La càrrega emotiva deu ser immensa.

R. Sempre que aportes un missatge t'emociones i això esgota. Només sentir Mandela: 'Sport has the power to change the world' (l'esport té el poder de canviar al món...), ja m'emocionava. Sabia el que representava i el que jo volia transmetre. I quan va venir tot l'equip de Sud-àfrica plorant, la tele de Sud-àfrica... M'he sorprès amb tot el que ha representat això.

P. En quin punt es troba la sincro espanyola?

R. Des que va entrar la Mayu ha fet un canvi. Tots comencen a confiar en nosaltres, començant per nosaltres mateixes. És el millor equip humà amb el qual he entrenat, i he passat per molts equips, tant de nedadores com d’equip tècnic, tots anem a la una en tot. Hem fet unes coreografies molt bones, que ens les han valorat i que es poden perfeccionar. La sincro espanyola està pujant cada vegada més ràpid.

P. I els Jocs de Tòquio?

R. La medalla és molt difícil. Però el primer és classificar-nos, que ja seria un pas respecte dels anteriors Jocs. I després, no perdre el temps mirant les nostres rivals, sinó focalitzar-nos en nosaltres mateixes.

P. No té uns límits, unes línies vermelles?

R. Mai hauria pensat que la meva carrera podia durar tant. He volgut tirar la tovallola moltes vegades, he estat al límit moltes vegades. Però no em vull posar un límit perquè em sorprenc a mi mateixa i, no ho sé, intento viure al moment.

P. No arriba un moment en què diu prou?

R. El més dur és el camí, més que competir. Però ser 15 anys a la selecció espanyola llevant-me cada dia a les sis del matí, entrenant-me deu hores al dia, vuit hores a l'aigua, sis dies a la setmana, tenir molt poques vacances, no poder pujar les escales tranquil·la patint per si potser em torço un turmell, arribar a casa i posar-me el gel, anar amb el mocador per no agafar cap refredat perquè si no em saltaré l'entrenament. És que no tinc una vida normal, perquè en tota la meva vida la prioritat número u és això. Doncs això és el més dur per a mi.

“Els reptes aliens a l'esport em fan ser més bona esportista”

Ona Carbonell dissenya, dibuixa, fa xerrades de motivació a empreses, escriu llibres (Tres minutos, cuarenta segundos y sueños de agua). I dirigeix dos campus, al SEK Catalunya, a Barcelona, a la Garriga i al CN Sabadell. Hi participen més de 150 joves d'entre 7 i 18 anys. L'Elit Camp ha inclòs classes magistrals amb dues figures mundials més de la sincro, la francesa Virginie Dedieu i la russa Vlada Chgireva.

Pregunta. Què l'impulsa a fer tantes activitats?

Resposta. Les persones del meu entorn m'han fet entendre la importància de culturitzar-se i de veure coses alienes al meu món. L'esportista viu a la seva bombolla i arriba un dia en què la bombolla esclata, et retires i no tens res i passes a ser ningú. Ho he viscut amb molts excompanys meus. Des de sempre he tingut clar que arribarà un dia en què deixaré de ser 'l'Ona l'estrella'. I seré una persona normal que busca feina. Veure altres coses, tenir altres reptes i aprendre d'altres mons m'aporten moltes coses per ser més bona esportista. MasterChef em va fer perdre la vergonya, aprendre d'un món maquíssim com és el de la cuina, amb una innovació, amb un perfeccionisme... Em va fer veure que hi ha mons més durs que el meu. Totes les experiències que visc, el campus per exemple, m'aporten més experiència, em fan aprendre certes coses més que 15 dies d'entrenament.

P. Què li interessa més?

R. El disseny, la meva col·lecció de banyadors, els campus, les xerrades per a empreses. T'adones que l'esport mou muntanyes i ajuda moltes persones. El dibuix m'agrada, m'encanta la pintura, soc fan de Miquel Barceló, tinc la sort de coneixe'l i d'haver estat al seu estudi. Quan viatjo intento anar als museus. L'art m'apassiona. I el cinema, perquè la sincro és interpretació. Una persona m'ha dit que comunico molt bé i quedo bé davant de la càmera. He fet alguna cosa petita, i m'agrada. Aprens de tu mateixa.