L’equip de futbol del Vallès que juga a l’Àfrica i no guanya mai (en gols)

El sol és omnipresent al barri de Port Bouët, a Abidjan. Al seu cor, un laberint de carrers estrets, flanquejats per paradetes amb tota mena de mercaderies, porta a un petit camp de futbol. Traspassada la tanca del recinte que el delimita, s'entén que aquesta denominació és un eufemisme: una pila de carcasses de furgonetes i camions entre herbes altes fa guàrdia a l'entrada. Entre eñs ferros oxidats, alguns nois ressagats es treuen la roba de carrer per posar-se la d'esport. Corren a incorporar-se als seus respectius grups que ja s'entrenen a la zona sense vegetació. Segueixen les indicacions dels entrenadors, que fan que uns zigzaguegin entre cons i altres donin voltes al camp. Més enllà, un passadís format pels més grans xuta pilotes, un parell d'equips juguen un partidet ràpid sobre el terra àrid i en 15 minuts són substituïts per dos altres equips mentre ells comencen a trotar pel perímetre rectangular. Al fons, els porters dibuixen el·líptiques quan intenten aturar pilotes.

A l'escola de futbol de l'Africa Sports D’Abidjan, una formació amb el primer equip a la primera divisió de la lliga de Costa d'Ivori, hi van joves de tota la ciutat. A més de la passió pel futbol, els uneix la pobresa; alguns fins i tot viuen al carrer. “El futbol és important, però no ho és tot. Aquí formem els joves com a esportistes i els escolaritzem. És essencial que tots estudiïn. Gairebé no n'hi ha cap que tingui mitjans, per això nosaltres paguem les matrícules i altres despeses. A més, tenim algunes habitacions per acollir els que viuen al carrer”, explica Serge Dogba, director de comunicació del club. “És veritat que les instal·lacions no ens permeten allotjar més nois. Les hem d'ampliar i per fer-ho necessitem ajuda”, assenyala.

Els desitjos de Dogba han estat escoltats perquè avui els visita l'A. E. Ramassà, un equip de les Franqueses del Vallès (Vallès Oriental) que juga a la quarta categoria regional catalana. Els jugadors i entrenadors, amb membres de la directiva i familiars que els acompanyen, comparteixen l'entrenament amb ells, escolten els seus problemes, visiten les instal·lacions i donen material esportiu que han recollit durant tot l'any. És l'inici d'una aliança entre les dues formacions. “Hi ha molts clubs que quan els pregunten quants equips tenen diuen: en tenim tants d'infantils, tants de juvenils, tant d'això… Nosaltres només tenim un equip masculí, un equip femení i, després, tenim equips a l'Àfrica”, comenta Pere Bufi i Rof, president del Ramassà. Es refereix a les formacions a les quals donen suport en diversos països africans i, a través seu, a centenars de joves que si no fos per això no tindrien mitjans per estudiar.

El tàndem futbol i Àfrica és una tautologia. Però gràcies a la gran afició a aquest esport que existeix al continent, s'ha convertit en una eina essencial per a desenes de projectes que lluiten contra la pobresa i la falta d'oportunitats dels joves africans. El 20% de la població africana té entre 15 i 24 anys, segons Nacions Unides. Malgrat el gran esforç que s'ha fet en els últims anys, que ha aconseguit un augment molt lloable de les xifres d'escolarització, un de cada cinc nens i joves africans no estudia, afirma l'Unesco. A mesura que s'avança en el currículum escolar disminueix el nombre d'alumnes. Una de les principals causes d'aquest absentisme és la falta de mitjans per poder afrontar les despeses educatives. A més, situacions particulars, com el fet de viure al carrer, també hi incideixen.

El futbol és una excusa per apropar-se a la realitat del país visitat, coneixe’l de prop i compartir experiències amb altres joves. Una oportunitat única

A Costa d'Ivori les dades són molt similars. El 46,3% de la població viu sota el llindar de la pobresa. La taxa d'escolarització primària és del 91,6%, però baixa dramàticament en arribar a la secundària, apunta el Programa de l'ONU per al Desenvolupament (PNUD). Per aquest motiu l'esforç que fa l'Africa Sports és tan lloable. Per a l'equip és fonamental que tots els jugadors estiguin escolaritzats “perquè és l'únic camí per sortir de la pobresa”, afirma Dogba. Ara, amb l'aliança amb el Ramassà aquesta tasca serà una mica més fàcil.

Ambaixadors de Nacions Unides

El viatge a Costa d'Ivori és el sisè que fa el Ramassà. Tot va començar a Etiòpia, on el seu coordinador, Jordi Grivé, va viatjar per participar en una marató amb Rift-Valley Expeditions. Dos anys més tard aquest viatge es convertiria en la iniciativa Runners for Ethiopia. A Grivé se li va acudir organitzar un partit contra la selecció de futbol etíop. Va haver de baixar una mica les expectatives i el 2014 el Ramassà va jugar contra un equip de la primera divisió, el St. George Sports Club. Des de llavors cada any visita un país: Benín, Uganda, el Camerun, Madagascar... i juga contra un equip de la primera divisió. En totes les ocasions ha perdut, de vegades per golejada. Però, per primera vegada, a l'estadi Robert Champroux d'Abidjan ha empatat: 2-2.

El futbol és una excusa per apropar-se a la realitat del país visitat, coneixe'l de prop i compartir experiències amb altres joves. Una oportunitat única. De fet, el que realment fa que, malgrat les derrotes, el club viatgi any rere any és la part solidària de l'aventura. Albert Viñolas, el capità, emfatitza aquest aspecte. Ell, que no s'ha perdut cap de les convocatòries, reconeix l'evolució que han mostrat fins al punt que avui el Ramassà és molt més que un club de futbol. Abans del viatge hi ha tot un any de feina per recaptar fons i materials per ajudar els equips africans als quals donen suport i algunes ONG, i sobretot per sensibilitzar la població que els ajuda.

El punt d'inflexió va arribar a Uganda el 2016, quan van conèixer Victor Ochen, candidat al Premi Nobel de la Pau i assessor del secretari general de les Nacions Unides. Ell va ser clau perquè aquesta organització nomenés el Ramassà ambaixador de l'ONU. Des de llavors, el logo de l'ONU apareix a la màniga de l'equipament. “Per a nosaltres això és una responsabilitat molt gran”, afirma el president. “El Madrid o el Barça, i molts altres equips, tenen fundacions i treballen per tot el món. Però nosaltres, amb la nostra humilitat, anem al país, treballem el projecte nosaltres, el vivim nosaltres. L'únic intermediari és una pilota de futbol”.

No només futbol

La part solidària d'aquesta iniciativa no es queda en el futbol i el suport que el Ramassà ofereix als equips que troba en les seves visites. També té un altre vessant que es materialitza en la col·laboració amb una ONG local que treballa amb nens menys privilegiats i, especialment, amb discapacitats. “Aquesta és l'essència del nostre club”, assegura Joana Tejeo Gavilán, vicepresidenta del Ramassà. Ho han fet a tots els països que han visitat i també a Costa d'Ivori, on la discapacitat és considerada un tabú i els nens són amagats perquè la família se n'avergonyeix. Això ajuda a entendre el grau de discriminació al qual estan sotmesos aquests menors. Encara avui, és difícil veure'ls al carrer.

No hi ha xifres exactes del nombre de persones amb discapacitat a Costa d'Ivori, però el 2013, l'African Disability Rights Yearbook, amb dades de l'Institut Nacional d'Estadístiques (INS), va estimar que n'hi havia 85.517, i que el 29,40% tenia menys de 15 anys.

En aquesta ocasió, s'ha seleccionat la Fundació G. A. Hommes de Demain, una organització que atén nenes i nens amb discapacitat a Abidjan. Una de les activitats principals és l'educació de les famílies, especialment de les mares. “El primer és el treball amb els pares i després amb els nens”. És clau aquesta tasca amb els progenitors “perquè deixin de veure els seus fills com a portadors de mala sort i entenguin que poden fer vida normal i anar a l'escola, per exemple”. explica Charlotte Chamarier, vicepresidenta de la fundació, abans d'afegir: “Per a nosaltres, els nens amb discapacitat són els més pobres de tots. La família, que normalment no té prou diners, acostuma a ocupar-se dels altres fills perquè són més útils i a la llarga els produiran beneficis. Així, aquests menors són els últims a menjar o a tenir accés a la salut”.

La tasca amb els pares de menors amb discapacitat és clau perquè deixin de veure els fills com a portadors de mala sort i entenguin que poden fer vida normal

Des que la fundació va començar a treballar amb aquests nens ha estat testimoni d'una gran evolució en la manera en què les famílies i els veïns els tracten. “Les mares ara saben que els seus fills poden anar a l'escola i fer una vida normal”. Però això els ha implicat un altre problema. Els professors no estan preparats per rebre aquests menors. “Moltes vegades els discriminen, no els veuen amb els mateixos drets que els altres nens”. Per això, els treballadors de la fundació van a les escoles i parlen amb directors i mestres per educar-los en l'acolliment i la no-discriminació.

La trobada entre la delegació del Ramassà i els beneficiaris dels projectes d'Hommes de Demain es produeix en una escola pública del barri de Koumassi, on cada dimecres i els caps de setmana l'organització ofereix ajuda per millorar la lectura i altres activitats als nens del barri. És l'endemà del partit i el grup de 43 catalans que han viatjat fins a Abidjan ha preparat diverses activitats per interactuar amb ells i coneixe'ls millor. Amb l'ajuda dels treballadors socials de la fundació es divideixen per tallers on practiquen esports, jocs tradicionals, pinten, ballen… En pocs minuts el recinte és envaït per petits i grans que corren, ballen, criden, riuen, es taquen de colors o purpurina, persegueixen pilotes gegants o topen els uns amb els altres. Alguns amb crosses, d'altres en cadires de rodes, els que se serveixen de les mans per desplaçar-se… Sorgeixen nous amics i moltes preguntes. L'experiència ajuda els visitants a apropar-se a una realitat que desconeixien.

Esgotat de tant jugar, Joan Giménez descansa un moment darrere del gran mango que presideix el pati de l'escola. Tot el que ha viscut fa que li saltin llàgrimes de ràbia: “Això ha estat una gran oportunitat per a mi. He pogut conèixer de primera mà tantes realitats i ara em plantejo com seguir endavant, com ho puc fer per trencar totes les injustícies, les desigualtats”, es pregunta. Tots els nens reben un conte en el qual en francès i català, i amb moltes il·lustracions, s'explica el viatge del Ramassà i la seva tasca solidària.

Pots seguir PLANETA FUTURO a Twitter i Facebook i Instagram, i subscriure't aquí a la nostra newsletter.