Sónar: un cartell pulcre sense el vertigen d’altres anys

Any de dubtes. El que semblava que era insòlit i aliè al Sónar, les incerteses, s'han convertit en protagonistes d'una agitada edició que s'ha vist afectada tant pel canvi de dates i el seu hipotètic efecte en la contractació, com pel posterior impacte de la vaga de personal de muntatge que s'ha esquivat aquest dimarts i que havia posat en perill un certamen que aquest any estrena programació participat majoritàriament per un fons d'inversions, Providence, que podria haver adquirit entre el 60% i el 80% del capital. La qüestió és que en aquesta 26a edició, el festival no ofereix un dels seus cartells més excitants, no tant per l'absència de caps de cartell, ni Disclosure ni Underworld tenen un pes propi d'aquesta categoria en un festival com el Sónar, com per un fons de catàleg que sense deixar de ser interessant no sembla a priori que ofereixi propostes vertiginoses a l'altura d'altres edicions. Aquesta és una impressió que s'haurà de constatar una vegada acabat el festival, que al llarg de la seva història ha ofert multitud d'artistes poc coneguts que fet i fet han ofert un esplèndid resultat artístic. Sigui com sigui, el Sónar s'obre precisament aquest any al dubte, just quan el resultat artístic comença a fiscalitzar-se en termes de rendiment econòmic.

El festival mai ha fiat el seu ganxo artístic als caps de cartell, artistes populars amb els quals tots els festivals busquen la venda d'entrades entre un públic de perfils generalistes. El punt fort del Sónar sempre ha estat la sorpresa, i en aquest àmbit no n'hi ha gaires en aquesta edició, que inclou força artistes a qui el festival ha ajudat a fer-se grans i que ja formen part de la seva història. Seria el cas de Fennesz, un artífex del soroll i de l'error que presenta nou disc després d'anys de silenci; Matthew Herbert, inquiet creador també amb nou disc amb el Brexit com a fons conceptual i una big band com a eina; DJ Krush, un japonès que ha fet d'arquitecte del hip-hop i que ja va visitar el festival en edicions com la del 2003 i el 2006; Holly Herndon, que presenta un nou espectacle, Proto, amb el suport d'una màquina d'intel·ligència artificial; Sevdaliza, l'artista iranoholandesa que repeteix, en aquest cas amb nou espectacle, la seva visita del 2016 o Skepta, una aposta pel grime (estil anglès de hip-hop) ja coneguda pels habituals del festival. Altres noms en aquesta línia serien Four Tet o Actress.

Una referència a banda mereix Arca, l'inquiet artista veneçolà establert a Barcelona que ha fet del Sónar el seu festival, Kelly Moran i el seu piano tractat i el hip-hop de Vince Staples, que ja s'ha pogut veure en directe a Barcelona.

Entre les novetats, la més significativa és la de Bad Bunny, l'artista llatí que ja va oficiar com a cap de cartell al Reggaetón Beach Festival de l'any passat i que els puristes van voler allunyar del Sónar amb les seves protestes a la xarxa. Stormzy és un altre dels grans noms, contractat a última hora per la caiguda del cartell d'A$ap Rocky. Amb aquesta parella d'artistes es planteja una situació paradoxal, ja que Stormzy arriba al Sónar en el moment just, després d'haver triomfat a Glastonbury sent el primer artista de grime que ocupa el seu escenari principal, tot i que d'altra banda l'empenta popular del raper nord-americà, que no està en el millor moment de la seva carrera, és superior al de Stormzy, la popularitat del qual només resulta indiscutible entre el públic anglès.

En l'apartat dels imprevistos cal assenyalar la cancel·lació de Lil Uzi Vert, un artista nord-americà de trap que podria haver donat fet brillar aquest fons de catàleg que sempre ha reforçat el festival. I tot això en un any en què el discurs artístic del certamen s'ha assentat en el descobriment del talent global, just una realitat que el Sónar, des de sempre no només atent a l'escena anglosaxona i amb cartells habitualment mundialistes, ha cuidat. Malgrat tot, si un festival mereix confiança en els seus plantejaments artístics és el Sónar, fins i tot en anys tan turbulents com aquest.