Sense novetats de Cultura

La nova i inexperta consellera de Cultura de la Generalitat, Mariàngela Vilallonga, ha tingut la prudència d’esperar 100 dies —dedicats a l’estudi de la seva conselleria— abans de comparèixer al Parlament de Catalunya. La seva intervenció davant la Comissió de Cultura el 3 de juliol va fer palesa una constant dels últims temps: els consellers de Cultura canvien (n’hem tingut quatre en menys de quatre anys), però les polítiques romanen, amb totes les seves misèries i el seu inconfés biaix lingüístic.

Parlem primer del pressupost. El 23 de febrer del 2016, en la seva primera compareixença parlamentària, el nou conseller de Cultura, Santi Vila, va anunciar que estava treballant en un projecte de pressupostos que permetria que el seu departament passés de 241 milions d’euros –el 0,74% del pressupost de la Generalitat– a 298, cosa que situaria Cultura en el llindar de l’1% del pressupost global. Com és ben sabut, el 2016 el president Puigdemont no va aconseguir aprovar els comptes, va prorrogar els del 2015 i Vila es va haver de conformar amb els mateixos 241 milions d’euros de l’exercici anterior. Un any després Puigdemont sí que va aconseguir aprovar uns pressupostos, però Vila no va veure com es complien les seves aspiracions: en lloc de pujar a 298 milions d’euros i arribar a l’1% del pressupost de la Generalitat, es va quedar en 261 milions i tot just un 0,8% del pressupost autonòmic.

El successor de Santi Vila, l’efímer Lluís Puig, ni tan sols va tenir temps d’entrar en especulacions pressupostàries. La impetuosa Laura Borràs, que va accedir al càrrec de la mà de Quim Torra el maig del 2018, no va tenir més sort. El 10 de juliol del 2018, en la seva primera compareixença parlamentària, Borràs va apujar l’aposta de Vila i va fixar com a objectiu arribar als 320 milions d’euros en una primera legislatura i arribar als 480 milions al final de la següent. Com és sabut, el 2018 no hi va haver pressupostos, ni n’hi haurà el 2019, de manera que Borràs i la seva successora Vilallonga s’han hagut de conformar amb els mateixos insuficients recursos que tenia Vila el 2017, ara xifrats en 247 milions. Cal dir que en la seva compareixença Vilallonga no va intentar emular els seus antecessors. En lloc de fer castells en l’aire, es va limitar a dir que “Cultura necessitaria tenir molts més diners”.

On sí que va surar una sensació definitiva de déjà vu va ser en l’apartat lingüístic. El 10 de juliol del 2018 el diputat de Ciutadans, Héctor Amelló, va retreure a Borràs que hagués signat el manifest Koiné i li va preguntar si el tornaria a signar com a consellera de Cultura. En lloc de respondre, Borràs va llegir el punt 4 del manifest (el que parla de la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social) i es va exclamar que algú no el pogués subscriure, com si no hi hagués possibilitats d’integrar la ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme. Doncs bé, el passat 3 de juliol, el mateix diputat de Ciutadans va retreure a Vilallonga que hagués signat el manifest i li va preguntar si “ratificava” la seva adhesió. En lloc de respondre, Vilallonga va tornar a llegir el punt 4 del manifest. La diferència és que aquesta vegada el diputat Amelló va aconseguir “caçar” la consellera. Vilallonga va anunciar que la seva gestió pivotaria al voltant de tres eixos, el primer dels quals és la protecció i promoció de la llengua catalana, de l’aranès i de la llengua de signes catalana. Davant de les pressions d’Amelló, interessat a conèixer les intencions de la consellera respecte a la llengua castellana, Vilallonga va acabar cedint: “Que hi ha tres llengües, sí. No ho he dit, és evident: el català, el castellà i l'aranès. I vetllem per les tres llengües, això és evident, i la Direcció General de Política Lingüística ho fa”.

La veritat és que en el dret que regula l’esmentada Direcció General la paraula castellà no hi apareix ni una sola vegada. El foment i la protecció sempre van associats al català, l’aranès i la llengua de signes catalana. L’Oficina de Garanties Lingüístiques s’ocupa d’atendre consultes, queixes o denúncies referides exclusivament a l’ús de la llengua catalana. Sense prejudici de l’imperatiu constitucional i estatutari de protegir el català, l’aranès i la llengua de signes catalana, no sembla que Vilallonga i el seu govern Catalan only tinguin al cap aquell “marc d’assumpció pública del multilingüisme” que ella creu que va subscriure signant el manifest Koiné.