La ‘banlieue’ utòpica de Ricardo Bofill

Les utopies es van ensorrar fa anys, però els seus monuments segueixen dempeus.

"Viure aquí és com viure a la Torre Eiffel o a l'Arc del Triomf. Exagero una mica, però...", diu Yann Minh, veí dels Espais d'Abraxas, un complex d'edificis de Ricardo Bofill a Noisy-le-Grand, als afores de París. Noisy-le-Grand és l'etapa final d'una excursió per la banlieue —l'espai de les tensions socials però també el laboratori de la França diversa— a la recerca dels monuments retrofuturistes que l'arquitecte català hi va construir als anys vuitanta.

Potser Yann Minh —artista ciberpunk, fill d'un metge vietnamita i d’una francesa professora d'espanyol, comunistes tots dos— exagera, però no tant. L'habitatge social de Bofill a Noisy-le-Grand, Cergy-Pontoise i Saint-Quentin-en-Yvelines —villes nouvelles, ciutats creades del no-res— s'estudien a les escoles d'arquitectura i han sigut l'escenari de pel·lícules, videoclips i anuncis de publicitat. Els turistes i els estudiants passegen entre els edificis i el seu futur ha arribat a ser motiu de baralla política.

Els projectes de Bofill (Barcelona, 1939), com les ciutats noves, són un testimoni d’una fe passada en l'arquitectura i l'urbanisme com a motor d'un canvi social. La llegenda diu que va ser el general De Gaulle, aleshores president de la República, qui a principis dels seixanta va dir a un col·laborador seu mentre sobrevolaven la regió parisenca en helicòpter. "Posi'm ordre a aquest desgavell". L'anècdota segurament és apòcrifa i les paraules, inexactes. Però l'ordre va existir i va desembocar en la creació de Marne-la-Vallée (que inclou Noisy-le-Grand), Cergy-Pontoise, Saint-Quentin-en-Yvelines, Melun-Sénart i Évry.

Retrospectivament, era inevitable la trobada entre les villes nouvelles, un exercici d'enginyeria social típica del gaullisme i quasi soviètica, i Bofill, l'arquitecte de la postmodernitat que recuperava el vocabulari del classicisme per superar les avantguardes, i que volia crear palaus per a la classe treballadora. Després de construir el Walden 7 a Sant Just Desvern, i de diverses experiències frustrades a França, les ciutats noves el van cridar. "El que vull fer és un monument habitat, un homenatge a la vida quotidiana", deia Bofill el 1981 en una entrevista amb la televisió francesa. "Vinc d'un país llatí i crec en la ciutat, en la convivialitat, en la vida en comú".

L'itinerari per la banlieue utòpica de Ricardo Bofill comença a les Columnes de Saint-Christophe, a Cergy-Pontoise, al nord-oest de París. L'efecte és d’irrealitat. Una plaça amb una columna al mig, un edifici en forma de mitja lluna i l'inici de l'anomenat Eix Major: un recorregut simbòlic desemboca al riu Oise. Eric Rohmer hi va rodar L'ami de mon amie. A l'horitzó, els gratacels de La Défense, a París.

La segona etapa és Saint-Quentin-en-Yvelines, al sud-est. A una banda d'un llac artificial, les Arcades, barri que evoca l'Eixample de Barcelona, i el Viaducte, pisos construïts sobre el llac com el castell de Chenonceaux sobre el Loira. A l'altra banda del llac, Els Temples, coneguts com "el Versalles del poble".

"És magnífic viure-hi. Amb l'aigua, l'aire, la llum...", comenta Marie-Hélène Parisi, que viu al Viaducte des de 1988. "Doni les gràcies al senyor Bofill si parla amb ell", (l'arquitecte, de viatge a la Xina, no estava disponible per fer declaracions per a aquest article).

Tercera i última etapa: els Espais d'Abraxas, a l'est de París. De lluny, el bloc intimida. Entre altres sobrenoms, li han dit Alcatraz. Un cop dintre es fa evident la teatralitat. Els habitants dels edificis —el Teatre, l'Arc, el Palacio— són a la vegada actors i espectadors.

La utopia dels Espais d'Abraxas —un barri aïllat, sense comerços i amb molts dels problemes de la banlieue més conflictiva: inseguretat, tràfic de drogues, degradació de les infraestructures— no es va complir. Fins i tot es va plantejar enderrocar-lo.

"Això és el que volíem fer en aquella època, construir aquesta utopia, i ens vam adonar que aquesta utopia no es podia construir", va dir Bofill en una reunió el 2016 amb els veïns de Noisy-le Grand i la nova alcaldessa, Brigitte Marsigny, compromesa, com Bofill, amb la rehabilitació.

Un altre factor en el retorn dels Espais d'Abraxas va ser el rodatge el 2014 de l’última part de la pel·lícula Els jocs de la fam. Trenta anys abans ja s'hi havia rodat Brasil, la pel·lícula de Terry Gilliam en què l'obra de Bofill era el decorat d’un món opressiu i totalitari.

Aquesta arquitectura tan teatral inspira ficcions que a la vegada modifiquen la nostra visió del lloc. És un joc de miralls que atrapa el visitant mentre es perd pels passadissos i escales fosques —a l’escala 3 els ascensors fa tres dies que estan espatllats— o contempla el monument des del saló del pis on fa dos anys es van mudar Yann Minh i la seva dona, Linda Rolland.

"Jo era fan, des de feia temps, de Brasil i m'encantava l'arquitectura de Ricardo Bofill", diu Rolland. "No és una arquitectura burgesa ni simpàtica, ni tampoc a escala humana. Al contrari. És monumental, neoestalinista, neoclàssica, gegantina, desmesurada", apunta Minh.

La paradoxa és que això no la fa inhòspita per a Minh i Rolland. Tots dos viuen en comunió amb els Espais d'Abraxas.

”El costat distòpic es compensa amb el fet de viure en una ficció, en un espai augmentat per una dimensió fictícia", reflexiona Minh. "És inspirador".