El Mariinski agrada però no apassiona a Peralada al seu primer programa

Bell, virtuós, hipnòtic i una infinitat de magnífics adjectius mereix el ball del Ballet del Teatre Mariinski de Sant Petersburg (antic Kirov de Leningrad), actuació que la nit del dijous inaugurava la 33a edició del Festival Castell de Peralada. Bastants cadires buides i aplaudiments càlids però breus al final de l'espectacle van marcar la vetllada. No va ser la nit màgica que molts esperaven.

L'explicació té la seva lògica. El Ballet del Teatre Mariinski oferia dos programes. En el primer ballava Les quatre estacions del joveníssim coreògraf de la companyia i ballarí Ilya Zhivoi, amb música del compositor britànic contemporani Max Richter, basada en l'obra d'Antonio Vivaldi. Una peça de tall neoclàssic amb certes picades de l'ullet a la dansa contemporània. El públic balletoman no va comprar entrades per a aquest primer programa, sinó per al segon, on el divendres ofereixen Chopiniana, de Michel Fokine, In The Night, de Jerome Robbins, i Margarita i Armand, la cèlebre coreografia que Frederick Ashton va crear per Margot Fonteyn i Rudolf Nureiev, peces romàntiques i contemporànies més en sintonia amb la tradició i història d'aquesta formació.

També poques cares conegudes entre el públic: el polític Santi Vila; l'alcaldessa de Figueres, Àngels Lladó; el bisbe de Girona, Francesc Pardo; el subdelegat del Govern a Girona, Albert Bramon, entre d'altres. Personalitats més destacades es van reservar per al segon programa.

Bastants cadires buides i aplaudiments càlids però breus al final de l'espectacle van marcar la vetllada. No va ser una nit màgica com molts esperaven.

És cert que el Ballet del Teatre Mariinski, una de les millors companyies de dansa clàssica del món, i el seu carismàtic director, Valery Gergiev, volen donar aires nous al seu repertori. Però la renovació no ha de venir des de dins sinó de l'exterior, els seus més de 300 anys de tradició com a bressol de la dansa clàssica castra els creadors que formen part d'aquesta institució per crear obres més contemporànies. I aquest estigma va marcar Les quatre estacions d'Ilya Zhivoi, una peça dinàmica, fresca però amb una coreografia senzilla. Sense els ballarins del Mariinski se sostindria feblement.

Les quatre estacions va ser ballada per cinc parelles, entre les quals va destacar, va brillar i va embaladir, la que formaven la virtuosa ballarina Ekaterina Kondaurova i el ben plantat ballarí Roma Belyakov. Els llargs braços d'ella, que neixen a la cintura, es pleguen o respiren bressolats per la música de cada estació de l'any, càlids a l'estiu, gèlids a l'hivern o amorosos a la tardor, això sumat al seu espectacular arabesque, va tornar boja la retina de l'espectador. Igual que el ball virtuós de Belyakov,

La coreografia d'Ilya Zhivoi és molt semblant per a cadascuna de les estacions. Un treball coral dinàmic. A destacar els passos a dos de Kondaurova i Belyakov. Va marcar la diferència per a cada estació l'encertat vestuari de Sofia Vartanian. Un altre encert és la música de Vivaldi en versió de Max Richter, pel respecte que el músic contemporani ha tingut per a la partitura del compositor italià, la seva aportació amb sons minimalistes o electrònics encaixa seductorament en la partitura original.

Ara un apartat per als nostàlgics, aquests que creien que el dijous viurien una nit màgica: l'última vegada que el Mariinski va actuar a Catalunya va ser l'any 2011 amb la seva enlluernadora posada en escena de El corsari. Feia quatre dècades que no actuava a Barcelona, en aquella ocasió el públic barceloní va quedar captivat per aquesta agrupació, en la qual hi havia un jove i virtuós Mijail Baryshnikov.