Rivera no ha estat mai progressista

D’on deu haver tret Manuel Valls que Ciutadans sigui un partit liberal i progressista? Probablement dels seus contactes amb els dirigents de Ciutadans i de l’abundant prosa periodística que difon aquesta definició. És lògic que sigui així perquè aquesta ha estat la fórmula oficial des que el partit d’Albert Rivera la va adoptar el 2017. Però Valls acaba de descobrir i assenyalar el que els altres ja fa temps que saben: la definició politicoideològica de Ciutadans concorda amb les propostes liberals en matèria econòmica, però a la pràctica al progressisme no se'l veu enlloc. A l’hora de la veritat, Ciutadans es comporta com un partit de la dreta conservadora i s’ajunta, si cal, amb l’extrema dreta més reaccionària.

És una qüestió de topografia política. Des que The New York Times va identificar la fornada socialista de la dècada de 1970 amb els joves nacionalistes espanyols, aquest ampli espai social, cultural i polític està ocupat i hegemonitzat pel PSOE i no hi ha res que assenyali que es quedarà vacant. El nacionalisme progressista espanyol té en aquest partit la seva expressió política i això no està en discussió. Hi ha competència, però no pel vector nacionalista, sinó pel progressista. En canvi, el també molt ampli espai de la dreta nacionalista espanyola, el que fa mig segle va ser definit com el franquisme ideològic, està ocupat per un partit, el PP, que passa per una greu crisi arran de l’esclat d’una miríada de casos de corrupció. Aquí sí que hi ha un possible espai vacant. Un forat negre amb una immensa força gravitatòria.

Ciutadans la sent, però aquesta atracció no és d’ara. No ha nascut amb la llarga agonia del PP ni de la finestra d’oportunitat oberta per substituir el partit de la corrupció oceànica. La competència desaforada entre Albert Rivera i Pablo Casado sembla una novetat, però la pretensió de substituir el PP ha estat present des de gairebé sempre en la curta vida del partit. Ciutadans va néixer el 2005 per la unió d’una sèrie de grups de defensors de la llengua castellana a Catalunya, periodistes i publicistes que havien combatut la política lingüística dels governs de Jordi Pujol i, per extensió, el nacionalisme català. A finals de la dècada del 1990 alguns tenien l'esperança el PSC de Pasqual Maragall i José Montilla enviés Pujol i el nacionalisme català a les golfes dels records. Però quan el 2003 el catalanisme progressista va guanyar les eleccions i va substituir el pujolisme al Govern de la Generalitat, aquests nuclis van veure amb un immens disgust i frustració que el Maragall president no els fes cap cas.

D’aquella frustració va néixer al cap de dos anys Ciutadans i quan el 2006 el nou partit va obtenir tres escons al Parlament va emprendre la tasca de convertir-se en oposició a un Govern d’esquerres. El partit s’havia identificat en el seu congrés fundacional com a socialdemòcrata i liberal, però a l’hora de les votacions els seus diputats s’alineaven una vegada i una altra amb les dretes. Perquè eren l’oposició al Govern del catalanisme progressista de l’esquerra, però no estaven sols. En aquell Parlament es van configurar dues dretes. D’una banda, el centredreta del nacionalisme català representat per CiU; de l’altra, el centredreta del nacionalisme espanyol representat pel PP i Ciutadans. Tots contra el progressisme catalanista.

Seguint la formulació d’Aleix Vidal-Quadras, llavors Ciutadans va fer seva la tesi que el catalanisme progressista era, en realitat, pura continuació del pujolisme. Aquella tesi queia en un terreny abonat entre els afiliats i els electors de l’univers cultural del nacionalisme espanyol, tant els situats a la dreta com a l’esquerra. I quan, en un moment crític, cap al 2010-2012, el nacionalisme català autonomista va virar cap a l’independentisme, es va desencadenar una subhasta entre el PP i Ciutadans per veure quina de les dues dretes era més conseqüentment espanyolista. A Catalunya, aquella batalla la va guanyar àmpliament Ciutadans el 21-D del 2017, en unes eleccions que gairebé van esborrar el PP de la Cambra catalana.

Al conjunt d’Espanya, malgrat tot, el PP va resistir l’embat i aquella subhasta entre el PP i Ciutadans per l’espanyolisme no es va acabar el 2017, sinó que va continuar i es va exacerbar encara més amb l’aparició d’un nou contrincant, Vox, un partit sorgit en part del PP que tenia Vidal-Quadras entre els fundadors. I així, traient pit espanyolista a l’uníson, Casado, Rivera i Santiago Abascal, acabat d’arribar, els balbucejos progressistes de Ciutadans quedaven cada vegada més lluny. Perquè ni al principi ni ara Rivera ha competit pel progressisme, sinó pel nacionalisme.