Força icònica d’un dolç rar

A vegades un detallet, per exemple una mínima mossegada al plat que sembla una sorpresa, una pasta que ja és arcaica o un frit d'ofici i domèstic, quan queden capturats en una foto instantània que es documenta i difon en circuit reduït pot desfermar desitjos immediats. Sol passar entre persones que es mostren còmplices, sensibles i sentimentals. I amb talent, gana. Així la troballa, l’aparent raresa, esdevé un argument.

Generalment els menjars retratats són missatges esporàdics en murs d'àmbits tancats que es converteixen en flaixos curiosos, dades evocadores de la cuina senzilla i del plaer fugaç possiblement majúscul, tal vegada arguments rutinaris de la vida.

Algunes experiències s'expressen en un espontani sondeig tancat en comunitats amistoses en xarxes socials i en menor mesura als sistemes telefònics bilaterals de comunicació, en xats de retorns no tan anònims i freds però també sense la veu pròxima, directa, compromesa. Què fas? On ets?

Una imatge d'un aliment elaborat, simple, potser adquireix la força icònica que genera un buit, un record, un lloc en festa, una família líquida o liquidada, determinada persona. Un menjar tel·lúric sense recepta remet a una certa idea del passat personal derruït o extint, forma part del relat biogràfic o grupal, en general parla del viatge sense retorn, de generacions perdudes.

Hi haurà passions i qüestions emocionals que la raó i la lògica no governen, són escrutinis sensorials impossibles d'argumentar o filtrar amb pausa i reflexió en el remolí del dia a dia rutinari, amb tantes urgències i gestió de vanitats, pròpies i alienes. També aquest cas concret sobre aliments que van ser estel·lars i normals succeeix a tot el món de l'alimentació, en l'alta gastronomia pretensiosa, en la comuna i necessària dieta de menú laboral.

En una experiència recent, sense intenció de tast sociològic ni periodístic (eren sengles imatges d'una pasta avui estranya, orellanes, i d'un ou doblement frit, amb molta randeta, puntetes o blonda), es va evidenciar certa pulsió curiosa entre nadius de les illes en minoria o persones continentals, generalment de mitjana edat.

Se suposa que els comunicants globalitzats, moderns, estan una mica desarrelats dels seus orígens i tradicions culinàries no excepcionals: eren rurals, no de la capital, urbans premoderns, amb la seva vida inicial i primera que quedà il·lustrada en la taula popular tradicional, familiar, dels clans amics.

La vida a la cuina avançava al ritme habitual del mercat, en una economia privada sense exageracions, coherent amb les estacions. El calendari dels cuinats, guisats i els cicles de pastisseria simple estaven relacionats sempre amb els fruits de les collites, els animals domèstics i els peixos de cada temporada.

Els vetos a la carn, antany, eren religiosos, confessionals. Els dejunis i abstinències s'alternaven amb nombroses cites i llepolies beates de grans dolços per honrar sants, monges, màrtirs, grans miracles i fets dels conqueridors.

De les imatges excuses d'aquesta crònica, l’orellana, una pasta mig fullada fregida, austera, la forma i textura final de la qual s'assembla a les motllures naturals dels pavellons auditius dels humans, les orelles, segons les mans de l'obrador i la grandària a les orelles dels porcs petits. És el fruit del focs i la casualitat.

En l’arc de Llevant i nord-est de Mallorca (des de Son Negre de Campos-Felanitx a la vila de Santa Margalida, passant per Artà o Manacor) subsisteixen mans expertes que pasten i fregeixen les orellanes.

El fet –l’aparició de l’orellana– sol ser per les matances o algunes festes atàviques, com pel ball foll pel solstici de sant Joan Pelós pel ferrer escultor Jaume Canet obrades a mans de ses germanes Rovellades. Els treballs dolços d'artesania, sense preu ni exposició en taulells, queden testimonials, com una troballa del folklore reiterada en algunes parts. És un no-res, un detallet, pasta fregida, feta amb saïm i ou, la massa en bolles que s’estufa. Cal espolsar-les amb una pluja de sucre molt o unes gotes de mel.

Aquestes orellanes són un motiu fugaç, senzill, de matèria grassa però de tast lleuger, gairebé eteri, aliè a la fama, a la literatura i propaganda de la rebosteria que subsisteix o s'excava en llibretes. En indagar a Internet després de testar els pocs llibres que esmenten la pasta i les receptes diverses, el senyor Google presenta precisament vídeos d'IB3 sobre com es fa la cosa; és la dèria pública del rescat dels detalls dels uns i els altres, les veus, les històries, els menjars i els paisatges.

Els oficiants –i els menjadors enyoradissos– celebren un fet llunyà, les mans i les mirades als fogons i la taula dels qui sabien obrar amb amor, lentitud i saviesa. Aquells al·ludits intenten reviure el seu passat, la seva joventut, i, sobretot, sentir la veu de les pèrdues i copsar els sabors insuperables. Són un “present”, un regal de festa, com un mirall.