Anti
El suport indirecte de Rivera a Maragall a l’alcaldia de Barcelona, per la via del “no és no”, trigarà a ser digerit
El prefix anti sol conduir a carrerons semàntics molt foscos. No em refereixo a paraules venerables que el porten incorporat, com a antifaç o antimoni, sinó a l’anti transformat en professió de fe. Aquest anti posseeix una perversa qualitat connectiva entre antagònics i, a més, resseca el cervell. Permetin que m’expliqui.
Comencem amb la qualitat connectiva. Un exemple senzill: no hi ha res tan semblant a un feixista com un antifeixista. Si t’agrada sortir al carrer per pegar-te amb fatxes, si t’agrada rebentar actes públics, si censures pel teu compte i a cops de pal un discurs en una universitat o impedeixes per la força que un candidat faci campanya, si crides insults fins que et quedes afònic, què creus que ets? El mateix amb l’anticomunisme. D’anticomunistes n’hi ha molts, però els que posen el terme en la seva targeta de visita tendeixen a actuar exactament com el famós duo que componien el pare Stalin i el comissari Beria. Vegeu la Triple A, Alianza Anticomunista Argentina, un grup sorgit del peronisme d’extrema dreta i de la policia que en els anys setanta va segrestar, va torturar i va assassinar centenars de persones, moltes de les quals eren peronistes d’esquerres.
Per la mateixa qualitat connectiva, el nacionalisme independentista català ha anat adoptant els trets que atribueix al pitjor nacionalisme espanyol: la voluntat hegemònica, l’exclusió del que parla diferent, l’acusació de traïdor cap a qui no està disposat a embarcar-se de nou en tot allò de la “unitat de destinació en l’universal”. Hi ha força exemples i no cal estendre’s.
Després hi ha allò que resseca el cervell. Què me’n diuen, de l’antifranquisme? Una cosa és desmantellar el que encara queda de la dictadura i tancar les ferides de la llunyaníssima Guerra Civil, donant sepultura a tots els morts; una altra cosa és utilitzar l’espantall de Franco per remoure les vísceres de la gent i fomentar la crispació. El cas més clar, en qualsevol cas, és el que ofereix l’antieuropeisme britànic. És fàcil parlar de sobirania, de llibertat nacional, del passat gloriós i del futur esplendorós quan pots atribuir tots els teus mals a una entitat externa i suposadament enemiga: els “buròcrates de Brussel·les”. El gran problema apareix quan desapareix l’enemic. Quan ja no pots ser només anti i et veus obligat a definir-te. D’una manera o d’una altra, quan el Regne Unit deixi la Unió Europea es trobarà amb un antic partit hegemònic i tradicionalista, els tories, convertit en una olla de populistes exaltats, amb una crisi constitucional (els recargolaments del Brexit han desdibuixat les funcions del primer ministre i del Parlament) i amb un país dividit en dues parts que almenys compartiran un sentiment: la frustració.
Una mica d’això ha d’estar passant-li a Albert Rivera. Forjat en l’antinacionalisme català, amb un fons de comerç basat en la lluita contra el deliri civil dels partits independentistes, sembla que necessita que els seus enemics es mantinguin poderosos. El seu suport indirecte a Ernest Maragall en l’alcaldia de Barcelona, per la via del “no és no”, trigarà a ser digerit per els que el veien com a part de la solució i van descobrir que també podia ser part del problema.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Arxivat A
- Ernest Maragall
- Albert Rivera
- Ada Colau
- Opinió
- Eleccions municipals 2019
- Manuel Valls
- Pactes polítics
- Ciutadans
- Eleccions municipals
- ERC
- Barcelona
- Referèndum 1 d'octubre
- Catalunya
- Autodeterminació
- Generalitat Catalunya
- Eleccions
- Govern autonòmic
- Partits polítics
- Conflictes polítics
- Política autonòmica
- Comunitats autònomes
- Espanya
- Política