Tom Hanks: “Quan actues, l’important és ser fidel a la naturalesa humana”

Un Tom Hanks tot elegant i vestit de negre –aquest cop segur que no venia de les platges de Normandia– i amb un anell a la mà esquerra rematat per una pedra vermella que semblava tret d’El codi Da Vinci, ha aparegut aquest dimecres al migdia davant dels mitjans acompanyat del director i els productors de Toy Story 4 (John Cooley, Jonas Rivera i Mark Nielsen, respectivament) per parlar de la pel·lícula, que s’estrena divendres i en la qual tornar a posar veu al ninot cowboy i xèrif Woody. L’actor ja fa 25 anys, des de Toy Story 1, estrenada el 1995, que és la veu de la joguina.

Hanks, en plena forma, extraordinàriament proper per ser la gran estrella de Hollywood que és, s’ha mostrat vital, loquaç, divertit, irònic i fins i tot un pèl histriònic, demostrant les seves grans habilitats interpretatives en un festí d’imitació de veus, amb registres sorprenents que han fet riure i han deixat bocabadats els assistents. Un dels imitats ha estat Keanu Reeves, que posa veu al nou personatge del motorista fatxenda Duke Caboom. Entre els moments còmics, quan ha explicat que es va quedar molt parat en anar als lavabos dels estudis durant la gravació i veure que el d’homes estava senyalitzat amb la figura del seu ninot cowboy.

Hanks ha destacat que li encanta ser l’ànima del Woody, que la nova història està farcida de detalls molt emocionants i que el seu personatge, amb el qual comparteix això de creure que a la vida “s’ha de saber formar part d’un grup”, té en aquesta entrega alguns matisos diferents “en relació amb la resta de personatges i amb el seu propi passat”.

“És una feina molt dura, molt més del que pot semblar”, ha explicat quan li han preguntat pel procés de gravació. “No quedaven mai contents a la primera, i s’havia de repetir; ‘està bé, Tom’, em deien, ‘però, i si ara proves de transmetre en la frase un dolor existencial?”. Ha estat emocionant quan, en interrogar-lo sobre les seves pròpies joguines, ha recordat la figureta d’“un petit astronauta barat“, un dels seus tresors de nen. Ha relacionat aquest nino amb el que signifiquen per als nens el Woody, el Buzz i els altres, especialment el nou personatge, el genial Forky, tot un aixafaguitarres. Construït per la nena Bonnie a l’escola amb una cullera, el Forky és en certa manera el protagonista (amb permís dels clàssics i sobretot de les empoderades Bo Peep, que ja no té res de noia de porcellana, com cantava el Sisa, i Gabby Gabby) o el McGuffin –perquè no deixa de ser un trasto– de la pel·lícula.

Hanks ha dit que bona part de la màgia del film és que en el fons tots volem creure que les joguines de veritat cobren vida quan es queden soles a l’habitació. Ell quan era petit ho pensava. Davant la paradoxa que els films de Toy Story s’adrecen a unes generacions que sembla que prefereixen les màquines a les joguines, ha fet un desplegament de mim imitant un nen que juga movent-se amunt i avall i gesticulant i un altre que es tanca en ell mateix amb un mecanisme portàtil. “Reivindico les joguines per sobre de les pantalles”, ha recalcat.

No s’imagina fent de dolent de la pel·lícula a Bond i matisa que “quan he hagut de liquidar algú al cine és perquè era la meva feina i no per gust”

Sobre la seva manera d’entendre l’ofici d’actor i si prefereix fer comèdia o drama, ha reflexionat: “Vaig tenir la sort de començar en una companyia de teatre de repertori en què feia de tot. Quan actues, el més important no és el gènere, sinó ser fidel a la naturalesa humana”. També ha assenyalat que “estar viu és haver d’afrontar reptes”, com els passa als ninos en cada entrega de Toy Story (en aquesta Buzz ha de fer de premi de fira, com en una tómbola, pobre fill).

Amb la seva cara icònica de bon paio que vira a estones cap a una ganyota múrria, Hanks, sense barba i d’aparença molt més juvenil que en les seves últimes pel·lícules, ha respost fent imitacions quan li han preguntat a quins altres personatges de Disney li agradaria posar veu, per acabar lamentant en broma no disposar dels profunds registres que es necessiten per ser, per exemple, el Goofy. Ha tornat a fer un bon xou quan li han demanat per què no fa de malvat dels de veritat al cine. Diu que no sap veure què els mou i no li surten “orgànicament”. Ha puntualitzat que no es refereix als grans malvats de debò, “com Ricard III o Iago, que puc entendre, tot i que em costa dir ‘al final, el meu pla està arribant a una conclusió satisfactòria’” (“at last my plan is coming to fruition”, ha declamat amb veu shakespeariana), sinó als dolents del cine, com els que surten a les pel·lícules del 007, “que com a gran frase solen tenir ‘abans de liquidar-lo, senyor Bond, vingui a fer un tomb per les meves instal·lacions”. No es veu, doncs, fent d’un supermalvat de Bond i matisa: “Quan he hagut de liquidar algú al cine és perquè era la meva feina i no per gust”.

“L’únic paper de Marvel en què realment em veig és en el de policia que li diu al Capità Amèrica: ‘Ràpid, hi ha gent atrapada al setè pis!”

A la pregunta de si forma part del nou projecte de Pinotxo com a Geppetto, ha dit que poques vegades ha pogut respondre d’una manera tan breu: “No”. Sobre si farà algun paper en una franquícia Marvel, ha respost fent broma que “segur, tot i que l’únic paper en el qual realment em veig és en el de policia que li diu al Capità Amèrica: ‘Ràpid, que hi ha gent atrapada al setè pis!”. Sobre si hi ha projecte per a un Toy Story 5: “No teníem plans per al 4, així que...”.

Hanks tornarà a la Segona Guerra Mundial a les pantalles l’any que ve amb Greyhound, adaptació de la novel·la The good shepherd, del gran C. S. Forester (el creador de Hornblower), en la que encarna el protagonista, el capità d’un destructor aliat a la Batalla de l’Atlàntic. L’actor diu que li interessa aquesta guerra, la segona, perquè és la de la generació dels seus pares i que les pel·lícules històriques tenen l’atractiu que ens preguntem què hauríem fet nosaltres si ens haguéssim trobat en aquesta situació. Hanks també té en cartera estrenar la versió cinematogràfica d’En el jardín de las bestias, el llibre d’Erik Larson sobre la historia de l’ambaixador dels Estats Units a Alemanya als anys trenta William Dodd.