El món no és tan complicat

Les pantalles ja oferien la seva imatge abans de sortir a l'escenari, caminant somrient com un turista anglès a Magaluf, perseguint una cervesa, pèl-roig, amb una samarreta verd-blau turquesa, texans i tatuatges, feliç. Però no anava a un pub, sinó a un escenari enorme en què estaria menys acompanyat que Gary Cooper a Sol davant del perill. Ed Sheeran tenia davant seu més de 55.000 persones que se'l menjaven amb els ulls i que just abans estaven més callades que un mort, expectants. Però va ser veure’l i una pluja d'aguts com una cascada d'agulles va regar l'Estadi Olímpic de Barcelona. Va sonar Castle On The Hill, primera peça fixa del repertori de la seva tercera gira mundial, iniciada el 2017, i va començar la sorpresa, perquè no deixa de ser sorprenent que un únic cantant i una guitarra ofereixin un espectacle tan senzill allà on tots els altres necessiten efectes, coreografies i mil martingales de la tecnologia. Però Sheeran és diferent de tots els altres, un tio comú però gens freqüent. És una cosa realment insòlita.

Encara no havia caigut la nit, però no va importar, l'espectacle era un xaval pèl-roig fent salts per l'escenari rapejant, fins i tot ell s'ha de posar al dia, el segon tema, Eraser. Però que ningú no s'alarmi, la següent composició, The A Team, ja era un paradigma del so Sheeran, una balada tendra i càlida per fondre Alaska i omplir de sucre l'espai deixat pel gel. Romanticisme, calidesa, proximitat i normalitat. Si fos polític, Sheeran guanyaria els comicis per una majoria aclaparadora, comptant amb l'incontestable suport de les dones. I això que no té més carisma que Rajoy, amb aquest aire de paio corrent, de veí del costat, una persona plana com un segell, però alhora fiable, incapaç de tenir idees perverses, ben simpàtic i més transparent que l'aire. Algú tendre de qui fiar-se en aquests temps de cinisme, hipocresia i menyspreu. I com que a sobre se'l veia feliç, demanant cors a la multitud des de bon començament, gairebé com si encara no es cregués que és una de les figures musicals de l'última dècada, doncs va resultar imbatible. Va cantar Tenerife Sea i els mòbils van esgotar la bateria amb les seves llanternes.

El bon rotllo de Sheeran va durar l'hora i mitja llarga que va destinar a interpretar les 18 peces del seu repertori, pràcticament inalterat al llarg de la gira. En això sí que se li podria demanar alguna cosa més de cintura, al cap i a la fi no ha de reprogramar llums, projeccions i elevacions de plataformes, només decideix i toca ell. Però bé, és tan normal que fins i tot es deixa portar per una cosa tan quotidiana com la mandra. Ha de ser això. Per descomptat, noblesa obliga, va cantar Barcelona, aquesta col·lecció de tòpics que en altres mans resultaria ofensiva, però que en boca de Sheeran resulta un retrat conseqüent de la seva cosmovisió. Per al final Shape Of You, la cançó reina de Spotify, va portar 55.000 persones a l'èxtasi, a esgargamellar-se ajudant aquell xaval tan simpàtic que les havia portat al cel només per ser així, tenir ganxo melòdic i ser el xicot que qualsevol mare sense embuts desitjaria per a la seva filla. O per tenir-hi una aventura sense conseqüències