La samarreta del Barça: garses per perdius

La samarreta quadriculada del Barça és a la boca de tothom, una bona notícia segurament per al club i per a Nike. No es tracta pas que agradi molt o poc, sinó que no provoqui indiferència; si es canvia cada temporada és perquè es vengui a les botigues i al Camp Nou. No hi ha de moment cap estudi que permeti saber si té més o menys èxit, més enllà de les enquestes que fan els mitjans de comunicació; només se sap que ha creat molta controvèrsia, no acaba de fer content a ningú, ni els clàssics ni els moderns, com passa amb moltes de les propostes de la junta de Bartomeu.

El president vol fer content a tothom, política que difícilment funciona, tampoc al Barça. Als culers que demanen fidelitat als símbols per una qüestió d’identitat no els agrada que els toquin l’escut ni la samarreta, i en aquesta ocasió han desaparegut les franges, tant les verticals com les horitzontals, que aquesta directiva ja va posar el 2015. A males poden admetre que es pugui mercadejar amb la segona i la tercera samarreta, que fins i tot va arribar a ser blanca, però ara se senten traïts perquè les franges s’han convertit en quadres, arlequinada com la del Sabadell.

Tampoc acaba de fer el pes als innovadors perquè no la consideren rupturista, sinó que n’evoca algunes de ja existents, sobretot la de Croàcia. Fins i tot clubs com l’Espanyol han tingut en un moment o l’altre una samarreta de quadres més atrevida que la presentada pel Barça. Que ara recordi, una de les indumentàries més polèmiques va ser aquella de l’Athletic anomenada Kétchup l’any 2004. El disseny de l’artista basc Darío Urzay es va considerar massa transgressor i va ser retirada de seguida pels directius del club de San Mamés.

La que ara ven el Barça es queda a mig camí: no respecta l’acta fundacional del club, que parla de “ratlles perpendiculars”, ni tampoc és conseqüent amb la seva voluntat d’inspirar-se en l’Eixample de Barcelona: no hi ha rastre dels xamfrans de Cerdà. No s’hi val a fer veure garses per perdius i, per tant, no hi ha hagut cap arquitecte ni professional liberal vinculat a la ciutat que hagi sortit a defensar aquest punt de vista, mentre el president Bartomeu fa com si sentís ploure al Camp Nou. El Barça necessita vendre i fer calés per quadrar els comptes el dia 30.

A vegades s’ha qualificat el consell de Bartomeu de neonuñista, però l’actual president no té res a veure amb l’anterior a l’hora d’explicar la seva política comercial. Núñez defensava les seves decisions fins a les últimes conseqüències, res a veure amb Bartomeu, que fins i tot va retirar de la darrera assemblea la modificació de l’escut del Barça. Hi ha també qui proposa que els canvis de samarreta haurien d’estar avalats per l’opinió del soci, ja sigui via assemblea o per votació per correu electrònic, segons entén per exemple el precandidat Víctor Font.

Tot sovint fa la sensació que Bartomeu compra i ven idees sense que se les acabi de creure o les entengui del tot. Passa quan parla del “més que un club” o de “l’estil de joc”. Ara aviat inaugurarà l’estadi Johan Cruyff després que hagués tingut greus discrepàncies amb el fundador del Dream Team. Tot s’hi val per potenciar la marca Barça i capitalitzar un club que té molts problemes per complir el límit salarial després de presumir de comptar amb el millor equip del món i, sobretot, amb el millor jugador de l’univers: Leo Messi.

Si Messi fa molts gols i l’equip guanya, com va passar el 2015, no passarà res amb la samarreta; aleshores es va assumir fins i tot que els pantalons fossin vermells. Mentrestant, però, es parlarà dels quadres i del mal d’ulls que fan a molts culers, llevat que en plena evolució comercial del futbol aparegui algú amb una declaració tan trencadora com la que va fer Cruyff el dia que el Barça va posar una línia blanca a la samarreta i va respondre més o menys que el blanc no era pròpiament un color, sinó que en el cas blaugrana només funcionava per oposició.