Erykah Badu no es va reivindicar al Primavera Sound

La humitat es va estendre com una capa gebrada quan va caure la nit, però res va canviar en l'ambient de la primera jornada del Primavera Sound. El públic, que no era molt massiu, molt lluny de les aglomeracions que acostuma a haver-hi davant dels escenaris més grans, va ocupar còmodament el recinte, dispersant-se de manera regular sense arribar a massificar pràcticament cap escenari. Només l'inici del concert de Nas va prometre una gentada, encara que l'actuació del llegendari recitador de Brooklyn va acabar esponjant de manera generosa la part posterior del seu amfiteatre. Ni tan sols Erykah Badu i menys encara Future més tard, van fer pensar en els grans èxits d'afluència del festival, que sens dubte arribaran.

Erykah Badu era la primera de les grans dames del cartell que aquest any ofereix el festival, i només cal esperar que les altres que la segueixen facin concerts més convincents. En principi ho tenia tot a favor, doncs la seva veu, profunda i imperfecta tal com ella mateixa la defineix, transmet tota una tradició de negritud que enfonsa les seves arrels en el blues. Però el que fa és soul, o neosoul, o com vulgui denominar-se la tradició posada al dia, i aquesta veu commou. També tenia a favor una formació amb molt accent rítmic, baix de sis cordes, bateria i percussió, teclats, tres veus i absència de guitarra, per la qual cosa podia esperar-se justament això, una actuació profunda com una mina, densa, carnal i tenyida amb greus. La seva sortida a l'escenari va fer pensar que passaria el millor, amb un barret descomunal i cridaner que recordava, però encara més erecte, al que es posava Hoss Cartwright a Bonanza, roba i calçat set talles més grans de l'aparentment necessari i una mirada felina que intimidava. Va sonar Hello i va semblar que la nit arribava a la medul·la.

Però va ser, lamentablement, una impressió passatgera. Malgrat l'animalitat escènica i la seva presència pertorbadora, accentuada per una cadena que li passava per sota dels ulls, Erykah va ser absolutament incapaç de donar continuïtat a la seva actuació, salpebrada amb comentaris, introduccions massa llargues als temes, jocs de veu amb les tres veus que l'acompanyaven i una infinitat de distraccions sense substància que van entorpir l'actuació. Lluny d'enfonsar-se en les aigües de la tensió, el concert va nedar en l'autocomplaença. És més, les aproximacions que va fer a temes com On & On o Window Seat van fer recordar com de bones són aquestes peces... en disc. Una llàstima perquè el context era idoni, poca gent i encara menys borratxos, ningú cridava i cap comiat de solters distreia d'una mirada, la d'Erykah, que, de fet, va resultar el més desafiant d'una actuació que va deixar un regust amarg.

Immediatament després, a l'escenari oposat de l'esplanada, el trap de Future va tancar la nit en aquella zona, amb un concert simplement correcte. D'entrada, el recitador d'Atlanta estava una mica afònic, problema que no poden permetre's ni els trapers ni els que treballen en una tómbola. Després va abusar amb la fragmentació dels temes, exposats en un vist i no vist interromput per moments buits. A sobre, els ballarins que l'acompanyaven van fer unes coreografies tirant a caòtiques. Així que, els ulls acabaven de totes totes en la pedreria de Future, amb més brillants damunt que Tiffany & CO. Això sí, els greus ressonaven com eines de demolició, cosa que va portar el públic, més aviat escàs per les dimensions del lloc, a botar repetidament mitjançant el que és el pas franc en el ball del trap, aquests bots com d'atleta escalfant que ajuden a moure's físicament per sobre de les ones dels greus.

I parlant de trap, l'escenari comissariat per Yung Beef, situat fins i tot més enllà de la zona electrònica a la qual s'accedeix per un pont que mentre acabava Nas i començaven Guided By Voices gairebé arriba al col·lapse, el públic no semblava del Primavera. D'entrada la majoria era nacional i la seva mitjana d'edat molt baixa, canalla. Tots es lliuraven al primer grup de la nit, Goa, un duo espanyol d'emotrap (traducció: parlen dels seus problemes en clau més o menys íntima amb referències a ansiolítics) que malgrat les modestes dimensions de l'espai semblaven estar actuant a Wembley. I entre els espectadors Gaby Ruiz, director del festival, acompanyat per la seva filla, qui sap si portat allí per ella o per la intenció d'introduir-la en la música de la seva generació. Cantaven alguna cosa poc subtil sobre un cul i quan un tema acabava es percebia el so dels escenaris confrontants, fet que sumia el personal en un massatge constant que els seguia fins i tot a les cabines dels lavabos, decorades com si fossin un estudi d'enregistrament amb els seus bafles. Per al final va quedar la traca, amb Yung Beef en escena fent bots per cantar amb Goa Guns N Roses, una peça que han editat conjuntament. Pur deliri en un dels molts racons d'aquesta ciutat de sons que és el Primavera Sound.