La funció política de Ciutadans

Ciutadans (Cs) es va crear com a partit el 2006 amb la finalitat principal d’enfrontar-se sense complexos a la transversalitat del nacionalisme català que estava a punt d’aprovar un nou Estatut de Catalunya, un greu error que ens ha portat on som ara. De naturalesa centrista, no s’ha situat mai als extrems de l’arc polític, el seu programa enfonsava les arrels en el liberalisme i la socialdemocràcia, les dues ideologies preponderants a Europa des del 1945. De fet, pretenia ocupar a Catalunya un espai electoral buit, aliè al nacionalisme identitari que per raons diferents no ocupaven ni el PSC ni el PP.

Uns anys més tard, cap al 2012, Cs va optar per estendre’s a la resta d’Espanya i, des de les eleccions europees del 2014, va començar a agafar rellevància en l’àmbit nacional. Amb Podem, que va tenir molt més impacte, es va passar de l’anomenat bipartidisme imperfecte a un quadripartidisme al qual fa uns mesos es va afegir Vox. La culminació de l’èxit Cs va ser resultar el partit més votat en les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017.

La funció política de Cs era, per tant, diferent a Catalunya que a la resta d’Espanya. A Catalunya hi havia fonaments per aspirar a encapçalar el Govern de la Generalitat, amb un PP molt feble, un PSOE absent per incompareixença i un PSC des de sempre acomplexat per la por que el qualifiquessin de partit anticatalà.

Cs ha de ser humil per la seva inferioritat en vots i escons, el PSOE ha de ser generós per girar full arran de les desavinences recents

A Espanya, en canvi, la funció política de Cs havia de ser diferent. Els dos grans partits poden entrar en crisis sobtades, abans ja li va passar al PSOE i ara al PP, però tenen una implantació territorial i una robustesa difícil de tombar a curt termini. Però el paper de Cs era molt interessant: constituir-se en partit frontissa entre aquestes velles i encara poderoses formacions amb la finalitat de, com ja havia passat en tantes ocasions, formar majories parlamentàries de govern que no depenguessin dels partits nacionalistes bascos i catalans, ni tampoc dels nous populistes situats als extrems, Podem i Vox.

Aquesta funció Cs la va començar a exercir el 2016, primer amb el PSOE en una investidura fallida, després amb el PP en l’últim i feble Govern Rajoy, així com a comunitats com Andalusia i Madrid. Tenint en compte el relatiu èxit obtingut, era previsible que en les tandes actuals d’eleccions hagués seguit en aquesta posició de partit centrista i frontissa, tan eficaç per al sistema en conjunt.

No obstant això, inesperadament, en els últims sis mesos Cs ha abandonat aquesta meritòria tasca i ha optat per sumar-se a la dreta pretenent en va, com era d’esperar, encapçalar-la per accedir a presidir el Govern de l’Estat. Un canvi d’estratègia equivocat i contrari, a més, amb els principis que identifiquen el partit. Es va deixar encaixar en les anomenades “tres dretes” sense replicar, va convocar el vergonyós acte de Colón i va excloure pactar amb el PSOE si els resultats electorals ho propiciaven.

I, pitjor encara, va contribuir a dividir els partits espanyols en esquerres i dretes en lloc de partits constitucionalistes i populistes, ja siguin de caràcter nacionalista o social. En definitiva, va canviar la seva funció en el sistema de partits sense obtenir, després de les eleccions, ni de bon tros, la possibilitat d’encapçalar el bloc de dretes, tal com pretenia.

Hi ha marge per rectificar? Sens dubte, encara queden unes setmanes per formar governs, primer municipals i autonòmics, després el Govern nacional. En tot cas, malgrat tots els errors, Cs és clau per arribar a pactes de govern a municipis importants, també en algunes comunitats autònomes i, sobretot, al Govern nacional. En els propers quatre anys Espanya afronta desafiaments complexos i necessita, al meu parer, un Govern estable i sòlid. L’única possibilitat de tenir un Govern d’aquesta naturalesa és arribar a algun tipus de pacte amb el PSOE ja que sumen en conjunt 180 diputats, la resta de fórmules –socialistes amb Podem i nacionalistes– només generarien inestabilitat i, probablement, desgovern.

És el moment que els interessos generals se situïn per sobre dels interessos de partit i que Cs recuperi la seva antiga funció de partit frontissa. Hi ha moltes fórmules per a l’acord. Cs ha de ser humil per la seva inferioritat en vots i escons, el PSOE ha de ser generós per girar full arran de les desavinences recents. Segurament molts votants de tots dos partits agrairan que comencin a aproximar-se mostrant aquestes actituds. També a la UE es veurà amb bons ulls.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.