El ‘selfie’ de la concòrdia

El fotògraf Agustí Carbonell assegura que encara utilitza la petita càmera Leica amb la qual en la dècada dels anys noranta, quan comandava la secció de fotografia d'EL PAÍS Catalunya, feia les seves fotos més especials. “Ara, ja ho veus, les fem amb un mòbil”, deia ahir Carbonell assenyalant el telèfon amb el qual els candidats a l’Ajuntament de Barcelona es van fer la selfie oficial d'aquesta campanya electoral. El retrat va tenir com a testimonis periodistes, agents de la Guàrdia Urbana, turistes i alguns curiosos com el veterà fotògraf. Va ser un autoretrat que va imposar una breu treva de cordialitat entre rivals polítics que les últimes setmanes s’han dit de tot menys floretes.

Al documental Alcaldessa, Ada Colau explicava el 2015, amb un punt d'orgull, que ella mantenia les distàncies amb la resta de candidats, perquè deia que ella no era una política professional: “En els debats electorals m'he sentit una intrusa, i sense ganes de sentir-me inclosa. Jo no vull formar part del seu món”. Colau continua marcant distàncies respecte als seus rivals, com fa quatre anys, encara que se la veu més desimbolta. En els moments previs al retrat de grup d'EL PAÍS, l'alcaldessa va saludar els periodistes i es va quedar al costat del seu equip fins que va arribar el moment de prendre el control, en aquest cas, subjectar un pal de selfie de tres metres de llarg, semblant a una canya de pesca d'altura: el grup va aguantar el somriure un parell de minuts, fins a aconseguir l’enfocament més bo, i som-hi.

A Colau la flanquejaven els seus oponents en el mateix ordre que han mantingut durant els debats electorals. Els caps de cartell d'aquestes municipals parlaven poc entre ells, potser perquè una hora abans ja s'havien saludat en la primera fotografia de grup del dia. Josep Bou (PP), seguint la tònica de tota la campanya, va ser el més extravertit, el que intentava fer conversa amb els altres. Ernest Maragall (ERC) era el que es mantenia més apartat i Anna Saliente (CUP), la que va ser-hi menys estona: va ser de les últimes a arribar i la primera a marxar, pujant de copilot en un tot terreny Subaru que va passar a recollir-la, brut de fang com si arribés de córrer el Dakar.

Elsa Artadi (Junts per Catalunya) va aportar l'únic detall diferencial de la sessió, va posar amb una fotografia de Quim Forn, el seu cap de llista, actualment a la presó preventiva i jutjat al Tribunal Suprem. Artadi va demostrar que en campanya gairebé tots els detalls són prèviament analitzats: va triar vestir-se amb tons foscos perquè la foto de Forn —de tons clars— ressaltés més. La imatge de Forn la carregava en una caixa de cartró el director general de comunicació de la Generalitat, Jaume Clotet, que feia pocs dies havia escrit a Twitter que Manuel Valls (Barcelona pel Canvi - Ciutadans) era “el candidat de la ultradreta espanyola”. Valls, que també ha dedicat paraules semblants a Junts per Catalunya, va comentar que les conteses electorals li semblen més agressives aquí que a França, sobretot perquè el sistema de segona volta francès força que el polític hagi d'atreure un votant allunyat de les seves sigles: “Si et dediques a insultar a la primera volta, malament a la segona”, va valorar l'ex-primer ministre francès.

Cada candidat va marxar pel seu compte cap a l’etapa següent d'una jornada de reflexió que des de ja fa anys sembla un dia més de promoció de la campanya. Just en el moment en què desapareixien els polítics, la plaça va ser ocupada per una batucada d'un grup de nens. L'atzar va unir així dues tradicions contemporànies barcelonines: la de tocar el tambor com si fóssim de Sao Paulo i la de retratar els candidats junts per un dia, somrients, com si fossin amics de tota la vida.