No era un suflé, o potser sí

No era un suflé. I l’independentisme ha arribat per quedar-s’hi. Potser són certes ambdues coses. Recordem que hi ha arguments sense funcions lògiques ni deliberatives, sinó merament analgèsiques. No serveixen per pensar ni per convèncer, sinó per disminuir el dolor i obtenir pau i consol. Tenen sentit que existeixin i que serveixin, sobretot als afligits que els necessiten. Aquest és el cas del desmentiment al suflé i de la persistència de l’independentisme. Importa menys la veritat de l’argument que la seva funció consoladora.

Cal reconèixer que tants esforços no poden ser malbaratats sense trobar-los abans algun significat. Si, a més, es dirigeixen als adversaris, per advertir-los sobre la persistència de les seves idees i proposar-los la civilitzada via de la transacció, benvinguts siguin. Repetim amb ells: no era un suflé, han vingut per quedar-s’hi. O dit d’una altra manera: cal comptar amb ells, almenys com a part de la realitat i en algun moment caldrà entrar en tractes, en negociacions i en acords. Impecable. Així ha de ser. Millor el desmentiment al suflé que el vot contra Iceta.

Però, almenys a benefici de l’inventari històric, cal tornar als orígens per aclarir-nos. Al capdavall, la confusió ha estat la guia de la discussió pública. Discussió, sí, i baralla de gats. Mai s’ha produït un debat deliberatiu, en què cada part escolta i atén les raons de l’altre i intenta després superar-les amb les pròpies, fins arribar a compartir al final la possibilitat d’una conclusió acceptable per a tothom.

Des del principi, els seus promotors van tirar pel carrer del mig, defugint qualsevol oportunitat de discutir honestament. Els seus objectius i mètodes estaven clars des del primer dia. Tot estava ja decidit i del que es tractava era de adherir-se o acceptar passivament el paper d’adversari unionista, necessari per convèncer uns, dissuadir els altres i marginar els autèntics dissidents d’un projecte tan absurd.

Hi va haver un suflé, és clar que sí, i bé que es va desinflar. Era la independència. A termini i inevitable. Determinada en successius fulls de ruta i dates inajornables que han anat amuntegant-se i desmentint-se un rere l’altre. Basada en un càlcul cec i erroni respecte a la realitat d’Espanya, a la correlació de forces a Catalunya i als suports i amistats a Europa i al món.

Va ser un suflé des d’aquell primer dia de la tardor del 2014, quan Artur Mas va fracassar en el seu envit electoral per obtenir una “majoria indestructible”. Se li va dir suflé, però mereixia un altre nom, el de fatxenderia, ja que partia de la idea irreal i sense fonament empíric que hi havia una majoria social i política independentista, quan en cap moment no hi ha hagut cap altra majoria que la que es necessita per a la investidura d’un govern autonòmic, tot just per governar l’autonomia i ni tan sols per canviar la llei electoral o reformar l’Estatut.

Els qui tant s’han equivocat es delecten en el recordatori dels errors aliens, encara que siguin imaginaris. I cal dir-ho molt clar: si no hi va haver suflé, és a dir, engany flagrant, llavors hi va haver una acumulació colossal d’errors, tot i que el més probable és que hi va haver força racions de les dues coses: errors i enganys.

L’error de càlcul va ser multifuncional respecte a les pròpies forces i a les dels altres, a les interiors i a les exteriors, des del primer dia i gairebé fins a l’últim. Això va ser el més essencial del suflé i en això es va expressar, en una falsa declaració d’independència, inconseqüent i buida, que va explotar i es va desinflar com un globus punxat.

El resultat de l’error és l’aparició, dins de Catalunya, d’una divisió inèdita i de difícil reconeixement des de l’ortodòxia independentista. El consens catalanista, que havia abastat tota la societat catalana en forma d’un consentiment passiu per part de la població d’origen no català, s’ha esfumat del tot, tal com ha explicat Anton Costas en el seu article El final del consentiment (La Vanguardia, 16 de maig del 2018).

La independència era un suflé però no ho era l’independentisme. L’independentisme ha arribat per quedar-s’hi. Però l’antiindependentisme també. I tampoc és un suflé, de manera que caldrà comptar-hi a partir d’ara i no hi haurà ja passivitat en els consensos, que exigiran un treball a fons.

Ara es necessitarà el debat i la deliberació que l’independentisme va eludir quan va tirar sense més tràmits ni explicacions per la via unilateral del fracàs. No és un detall marginal que els fulls de ruta evitessin o posposessin en el seu procés constituent qualsevol etapa deliberativa oberta i participativa, que hauria significat l’aparició en públic de la confrontació d’idees i l’exhibició de la pluralitat catalana que es volia amagar i, fins i tot, ofegar.

Quan torni la Catalunya oberta i plural, capaç de debatre civilitzadament sobre el seu futur sense excloure ningú, podrem oblidar d’una vegada i afortunadament l’inútil debat sobre el suflé. Però no n’hi ha prou d’esperar que torni sola, sinó que cal actuar perquè torni. Exactament el contrari del que està fent Esquerra Republicana, que treballa perquè no torni.