Els reis del metal no s’oxiden

Més que una cervesa venia de gust un cafè o un te ben calent, begudes en principi poc rockeres. La primavera, ja se sap, és voluble, i diumenge a la nit va regalar un molest vent frescot que a l'Estadi Olímpic movia les cabelleres dels 52.000 aficionats que es van aplegar per seguir l'actuació de Metallica. De fet, això de les cabelleres ja és un tòpic, i és que ser amant del metal avui dia ja no implica haver de dur els cabells llargs, a més que la mitjana d'edat del concert tampoc permetia gaires alegries capil·lars. Però el cas és que tot el públic, una gran taca negra –en això no hi ha mutacions–, es va entregar a la descàrrega metalera del quartet de Califòrnia en un concert que més que mai va fer la guerra al fred. El rock va ser, a l'Olímpic, millor que una estufa. O gairebé.

Va començar la nit amb imatges del “bo, el lleig i el dolent” i música d'Ennio Morricone, per donar pas a Hardwired, tret de sortida del repertori. El so ja no mostrava la presència i el ganxo que caldrien, potser el vent va ajudar a dissipar-los, però la contundència física del quartet en escena va ajudar a situar l'actuació en el terreny físic. Aquest fet i l'emoció del públic, feliç en el retrobament amb la gran referència del thrash metal, una banda que ha omplert dècades amb cançons amb tant d'èxit com sòlides i agressives, van fer trontollar tot l'estadi. Sonava The Memory Remains i Metallica ja havien guanyat la partida. Era la segona cançó. Ni Juli César a Zela.

A partir d'aquí el grup va desplegar un repertori en què les peces del seu últim disc no van colonitzar el cançoner, més que res orientat a recuperar part de la memòria dels fans amb grans èxits. Probablement per no avorrir-se fins i tot d'ells mateixos, Metallica introdueix alguns canvis al programa de ciutat en ciutat, de manera que a Barcelona van sonar quatre temes diferents de Madrid (Ride the lightning, The thing that should not be, Fade to black i Frantic), mantenint-se la columna vertebral que va explotar a la part final del concert, on es van acumular tots els grans èxits mentre les pantalles oferien imatges que no buscaven complaença o, més ben dit la buscaven en clau metalera: mort, por, guerra i neguit. Una delícia amanida amb foc, molt d'agrair tenint en compte el fred que feia, i pirotècnia reservada per a l'apoteòsic final d'Enter Sandman. Simple, senzill i efectiu.

Per la seva banda, l'escenari, descomunal com toca a l'Olímpic, va servir fonamentalment per engrandir les figures dels quatre músics, autèntics nàufrags aïllats per aquella quantitat industrial de metres quadrats, un somni humit immobiliari. Per això l'element central de l'escenografia van ser unes pantalles de mida aeroport que en bona mesura no servien tant per oferir projeccions imaginatives com la imatge dels quatre músics, centre i sentit de tot, esforçats obrers del metal aclaparant amb dobles bombos i guitarres accelerades. El públic, tot i que no s'hi deixava la veu entre tema i tema, no va perdre el fil del concert, aportant el seu particular treball instrumental en taral·lejar el solo de guitarra de Master of Puppets, cosa que va recordar les paròdies de Gigatrón en la seva particular versió de The final countdown de Europe. I parlant de paròdies, és d'agrair que Metallica homenatgi a cada ciutat un músic que sigui popular allà, però probablement Peret es va regirar a la tomba en escoltar El muerto vivo que van perpetrar Robert Trujillo al baix i Kirk Hammet a la guitarra, avantsala d'un solo de Trujillo en què semblava que volia optar a un lloc a l'orquestra del Cirque du Soleil. No ho necessita, Metallica passa per un dels millors moments de la seva carrera, tal com va demostrar escalfant un gèlid estadi que es va posar als seus peus. De moment Metallica no s'oxida.