La bella fidel

Aquesta Setmana Santa em vaig comprar un llibre a Lió, a la Librairie Passages. Un volum petit i barat, bilingüe i de versos, per llegir al vol, sense la dictadura del fil, com qui mira quatre tuits mentre pren cafè –per llegir a la menuda, espigolant, i de propina poder contrastar original i traducció. Un llibre de Fernando Pessoa, més aviat d’Álvaro de Campos, Tabacaria, un dels poemes, diuen, més enrevessats del segle XX.

La primera sorpresa que vaig endur-me és que el traductor (Max de Carvalho) per comptes de titular-lo Tabaquerie el titula Bureau de tabac (Chandeigne, 2019), tot i ser, la primera opció, connatural al geni de la llengua francesa. Déu me’n guard de llegir-li la cartilla al senyor de Carvalho, però en una versió catalanoportuguesa jo hi hauria posat Tabaqueria, encara que aquí se’n digui Estanc, tot fora per mantenir la pilastra del poema, el títol, és a dir el to d’antigalla, de comerç arcaic que tenia per a Pessoa. Jo miraria de xiuxiuejar aquest to al lector des de la coberta, i és que ja no en queden gaires, d’establiments acabats en -ia, pelleteria, drogueria, bacallaneria. Fins i tot les sabateries ara es diuen Calçats.

La versió castellana d’Octavio Paz es va dir Tabaquería.

Vaig llegir el poema, al ping-pong entre les dues llengües. En portuguès és escrit amb frases curtes i planeres, de vegades telegràfiques, així parla el pensament d’un dubitatiu. No hi ha cap paraula estrambòtica. Des de la seva simplicitat, cada mot serveix a l’alambí del conjunt. I el traductor avançava de manera literal, idònia pel cas. Però, a mesura que el poema s’elevava, vaig veure que de Carvalho hi anava posant salsa. Afegitons estranys. Ara un verb de més, ara un adjectiu nascut del no-res, com si necessités fer-lo entenedor. Aviat Tabacaria s’anava convertint en Bureau de tabac, es burocratitzava, i perdia el desassossec i les tenebres cerebrals pessoanianes, tan ben travades des de la simplicitat.

No és pas que el traductor traís l’original. Tampoc no m’estava davant d’una bella infidel –a la França dels segles XVII i XVIII es traduïen els clàssics adaptant-los a les exigències estètiques de l’època, quan l’historiador Charles Rollin deia que “la traducció literal no és res més que el revers d’un tapís”. Etcètera. No. Max de Carvalho passava de traduir a interpretar i pel camí extraviava la musiqueta. Saltava, maldestre, del traductor al torsimany.

En acabat vaig recordar el meu amic Rubén Martín Giráldez, una tarda que mandrejàvem en un bar xinès. Em va regalar una traducció seva que acabava de sortir. La grande vie, de Jean-Pierre Martinet: llibre argòtic, egòtic i sòrdid que el Rubén havia titulat Vidorra (Underwood, 2017). El protagonista és un reclòs en vida, un aclaparat, una mica com el de Tabacaria. Aquella tarda vam parlar de traducció, d’infidelitats, de trobar el to per nostrar l’altre. Arribat a casa, vaig llegir el llibre de Martinet, d’una tirada. I al final em va semblar, no lògic, sinó sublim, que de La grande vie hagués passat a dir-se Vidorra. Bon torsimany, el Rubén.