L’hora del diàleg

En un context d’anormalitat democràtica, amb dos caps de llista en una injustificable presó preventiva, el poble de Catalunya ha parlat, amb participació rècord inclosa, i la veritat és que el resultat és força eloqüent.

Les eleccions espanyoles del 28-A plantejaven dos interrogants a Catalunya: si ERC aconseguiria imposar-se als socialistes i quina seria la magnitud de la seva anunciada victòria sobre JxCat. En el primer cas, ERC ha aconseguit superar el PSC tant en escons com en vots, cosa que sens dubte constitueix una fita històrica. En el segon cas, ERC ha superat JxCat sense pal·liatius. Si el 2015 ERC es va imposar a CDC per tot just un punt i el 2016 ho va fer per quatre, ara JxCat se situa fins a 12 punts per sota d’ERC, que la dobla en vots. Sembla ser que l’independentisme constructiu de Junqueras ha superat folgadament el puigdemontisme.

ERC ha aconseguit una fita històrica, i el mateix es pot dir de la suma d’ERC, JxCat i el Front Republicà. És cert que en aquestes eleccions els partits d’àmbit estatal o amb un referent estatal han superat en vots i en escons els partits d’àmbit no estatal, com ha estat passant des del 1977, però també és veritat que la diferència s’ha escurçat. El bloc independentista ha aconseguit trencar el sostre electoral del nacionalisme català en unes eleccions legislatives espanyoles, que es va aconseguir el 2004 en vots (1,4 milions i un 36,7 per cent) i el 2011 en diputats (19 dels 47 escons en joc). En condicions de mobilització molt favorables, el momentum del judici i la urgència d’omplir les urnes de vots “per alliberar els presos” s’ha traduït en 1,6 milions de vots (el 39,4 per cent) i 22 dels 48 diputats que li toquen a Catalunya.

Tot i els seus històrics resultats, les eleccions del 28-A han fet paleses les limitacions del moviment independentista català, que –en un context d’alta mobilització– s’ha quedat molt lluny d’arribar al 50 per cent dels vots. Si recorrem a la política comparada, es pot observar que aquestes limitacions no són específiques de l’independentisme català. Sembla que hi ha dificultats estructurals perquè els moviments independentistes subestatals aconsegueixin majories incontestables en les eleccions estatals dels països dels quals aspiren a separar-se.

Els sobiranistes quebequesos, per exemple, han obtingut diverses vegades la majoria absoluta dels escons del Quebec al Parlament canadenc, però no han superat mai el 50 per cent dels vots. El seu màxim històric és del 49,3, que van aconseguir el 2003. En les eleccions britàniques del 2015, l’SNP escocès va batre tots els rècords guanyant 56 dels 59 escons, però tampoc va superar el llindar del 50 per cent. En el cas dels independentistes flamencs de l’N-VA, en les eleccions del 2014 només van obtenir el 33 per cent dels vots, i els sondejos per a les properes eleccions federals del 26 de maig no els han donat gaire més del 30.

Aquestes limitacions electorals apunten a la tesi del politòleg canadenc Stephan Dion sobre les dificultats que hi ha perquè es produeixi una secessió en una democràcia desenvolupada. En les eleccions estatals els moviments independentistes subestatals poden créixer però hi ha una mena de sostre de vidre que els impedeix obtenir la confiança de la majoria absoluta dels electors, la qual cosa relativitza la fortalesa que aquests mateixos moviments poden exhibir en altres cites electorals.

En el cas català, els resultats del 28-A també resten possibilitats a la intervenció d’algun Estat europeu en el conflicte català. El 39,4 per cent és una xifra històrica portes endins, però és difícil que els mandataris europeus se sentin més interpel·lats que abans de les eleccions per exercir un possible paper de mediadors. Encara que no desencadenin cap mediació internacional, els resultats sí que poden obrir la porta a una cosa més realista que respon al nom de diàleg. Espanya ha negat la victòria als partits que havien d’aplicar l’article 155 a tota costa, i a Catalunya el trio de Colón només ha obtingut 7 dels 48 diputats en disputa. A Espanya ha triomfat el PSOE i a Catalunya –amb tots els matisos del cas– ho ha fet ERC, dues forces que estan condemnades a entendre’s. Sense xecs en blanc, sense línies vermelles, i amb tota la paciència, humilitat i intel·ligència del món, caldrà tornar a preparar la taula de negociació.