Kilian Jornet compleix la profecia dels fisiòlegs

A qualsevol part de la terra el percentatge d'oxigen inhalat en l'aire és el mateix (un 21%), però en ascendir disminueix la pressió atmosfèrica i, així, la pressió parcial de l'oxigen. Aquesta és de 149 torr (unitat de mesura de la pressió) a nivell del mar, de 86,4 torr a 4.000 m, la qual cosa equival a respirar un aire amb només un 12% d'oxigen, i de 35 torr al cim de l’Everest (8.848 m), on qui arriba respira un aire que sembla que tingui només un 5% d'oxigen.

Fins fa 41 anys, la creença més arrelada entre els científics era que les condicions al cim de la muntanya més alta de la terra, si no incompatibles amb la vida, sí que ho eren amb l'esforç necessari per escalar. L'oxigen només donava per estar-s’hi no per moure's. Per això, quan Reinhold Messner i Peter Habeler van anunciar que intentarien ascendir l’Everest sense l'ajuda d'ampolles d'oxigen, després de titllar-los de bojos, molts especialistes van començar a escriure les seves necrològiques anticipadament. Però van fer cim a pulmó. Els primers. El 8 de maig de 1978. I quan van tornar, i van demostrar la fal·làcia que s'assumia com a veritat científica, els fisiòlegs van especular que Messner, de 31 anys llavors, i Habeler, de 33, haurien de ser, sense cap mena de dubte, dos superhomes.

Uns anys més tard tots dos es van sotmetre a diversos estudis científics que van mostrar, per a sorpresa de molts, que de superhomes, res. “Són individus normals, com qualsevol persona activa no especialment atlètica. Les seves capacitats aeròbiques (consum d'oxigen) i anaeròbiques (watts per quilo) no difereixen amb prou feines de les de qualsevol subjecte sedentari, i no són diferents de les dels xerpes”, conclou l'estudi, publicat al Journal of Applied Physiology el desembre de 1985. “L'única excepció la vam veure en Messner, amb més capacitat de difusió pulmonar de l'oxigen. D'altra banda, Messner (1,79 m / 69 quilos) posseeix unes qualitats fisiològiques normals. El distingeix una necessitat obsessiva per ser el millor”.

Unes dècades més tard, no només es puja sense oxigen l’Everest com la cosa més normal del món, sinó que ja es puja fins i tot corrent, carregat amb una motxilla mínima, i fins a dues vegades en una setmana. També els fisiòlegs s'emocionen i intenten després trobar explicacions per a tanta meravella que redefineix els límits del cos humà i accentua la seva gran capacitat d'adaptació, com el que va fer Kilian Jornet en les seves ascensions ràpides a l’Everest el 20 i el 27 de maig de 2017. En un article publicat aquest mes a l’International Journal of Sports Physiology and Performance, el fisiòleg suís Grégoire Millet, de Lausana, en relatar l'estratègia d'aclimatació a l'altura del muntanyenc català defineix, potser, les característiques d'un nou tipus d'esportista, l'alpinista-atleta.

Com Messner, Jornet (30 anys, 1,72 m i 56 quilos), és d'un petit poble a les muntanyes —les Dolomites, un, els Pirineus, l'altre— i va començar a escalar gairebé abans que a caminar. Com l'italià de Trento, a Jornet el mou una necessitat imperiosa de ser el millor, de ser el primer, d'obrir noves rutes, d'afrontar des del minimalisme desafiaments insòlits, com el projecte Cims de la meva vida, l'intent d'establir rècords de pujada al Mont Blanc (4.810 m: 4 h 57 min), el Matterhorn (4.476 m: 2 h 52 min), el Denali (6.194 m: 11 h 40 min), l’Aconcagua (6.962M: 12h 49 min) i l’Everest. De ser diferent. D'intentar estar a l'altura d'un talent que el desborda. A diferència de Messner, a Jornet l’acompanyen unes condicions físiques excepcionals. En la prova d'esforç a la qual es va sotmetre el 1985 al laboratori de Ginebra, Messner va aconseguir uns valors molt modests, de 48 ml per minut i per quilo, de VO2 màx. (consum d'oxigen), el valor que mesura la capacitat de resistència, amb unes pulsacions màximes de 184 batecs per minut, mentre que el 2010, al CAR de Barcelona, Jornet va aconseguir 92 ml/min/kg de VO2 màx. amb 199 pulsacions per minut, valors superiors als millors maratonians i als grans ciclistes, en l'àmbit dels quals, els 88 ml/min/kg de Miguel Indurain sempre es van considerar la referència excepcional. Per aconseguir-ho i mantenir-ho, Jornet, que viu a Noruega, s'entrena 1.140 hores a l'any (gairebé quatre al dia, si es compten tots els dies de l'any), 400 d'aquestes hores en altitud moderada, entre 2.000 i 3.000 m.

Tot això va portar Jornet a pujar l’Everest en 26 h 30 min des dels 5.100 m del monestir de Rongbuk, un recorregut de més de 20 quilòmetres al llarg d'una morrena seguit per trams de gel i neu al 40% i, finalment, una cresta de tres quilòmetres que va ascendir sense cordes fixes excepte en el segon graó, on va utilitzar l'escala fixada. En els entrenaments previs, segons l'autor de l'article, va aconseguir velocitats d'ascensió que mai havien estat reportades.

“En el seu moment 18 a l’Himàlaia, va aconseguir per segona vegada una altitud per sobre dels 8.000 m (8.400 m)”, reporta el doctor Millet. “Ho va fer amb una velocitat vertical mitjana de 350 metres a l'hora durant sis hores, entre els 6.300 m i els 8.400 m. La seva velocitat entre 8.000 m i 8.400 m va ser de 200 metres a l'hora. (…) Els informes assenyalen que les velocitats màximes reportades fins ara eren 240 metres per hora, d’Andrzej Bargiel al Manaslu, el 2014, entre 4.800 m i 8.163 m, o els 250 m de Russell Brice al Cho Oyu el 1996, entre els 5.400 m i els 8.188 m”. En les competicions de quilòmetre vertical —carreres d'uns 1.500 m de longitud ascendint pendents a més del 60% fins a superar desnivells de 1.000 metres— els millors, inclòs Jornet, aconsegueixen temps inferiors a la mitja hora amb velocitats d'ascensió de 2.000 metres a l'hora, molt similars a les que aconsegueixen els ciclistes ascendint pujades com l’Alpe d’Huez.

Per a aquestes altures, no obstant això, no és necessari aclimatar-se, el procés engega nombrosos mecanismes fisiològics que incrementen el subministrament d'oxigen a les cèl·lules i faciliten la tolerància a l’hipòxia (menor oxigen en l'aire) per augmentar la producció de glòbuls vermells, els encarregats de transportar l'oxigen. Es tracta, a part de millorar el rendiment, d'evitar l'edema pulmonar o l'edema cerebral, manifestacions de la malaltia aguda de muntanya. Jornet ho va fer d'una manera original, combinant estades en altura simulada amb altura real. Al febrer i març, Jornet va fer servir una tenda hipobàrica per dormir a Noruega en altituds simulades d'entre 5.000 i 6.000 m i va efectuar entrenaments en intensitat amb màscara d'hipòxia per simular una altitud de 6.000 m en sessions d'una hora. El 17 d'abril va continuar el treball d'altura als Alps fins al 27, quan, tres setmanes abans del previst, va viatjar a l’Himàlaia.

“Aquest cas reporta el rendiment més excepcional que s’ha aconseguit mai en altituds extremes”, conclou el doctor Millet en el seu article, que confirma, en certa manera, la profecia amb la qual fa 34 anys van concloure el seu article científic els fisiòlegs que van estudiar Messner i Habeler: “Sembla raonable suggerir que un bon escalador que tingui un VO2 màx. molt alt, similar al d'un maratonià, pugui aconseguir, en igualtat de condicions un rendiment superior al dels millors escaladors estudiats. Això requereix que el seu potencial fisiològic no es vegi llastrat per una personalitat fràgil, com la que trobem moltes vegades en els esportistes de resistència”.