Serial a Montjuïc

Al colombià del carrer li encanta el melodrama. Tot i ser criticada, la telenovel·la és encara el producte cultural més rendible i amb més audiència al país. Les companyies de cable fins i tot ofereixen canals en els quals només s’emeten històries d'amor, truncades per pèrfides dolentes dolentíssimes, en les quals les òrfenes pobres, després de molt patiment, acaben sent riques. I amb el galant, és clar.

El serial de moda té accent català. Els mitjans d'aquest costat de l’Atlàntic han seguit amb avidesa les vicissituds dels corredors colombians a la Volta a Catalunya. La cita esportiva va finalitzar el 31 de març amb el triomf de Miguel Ángel ‘Superman’ López, un jove camperol de 25 anys i només sis com a corredor professional. Lluny dels excessos verbals de Cayetana Álvarez de Toledo o el galimaties Puigdemont, quan s'esmenta Catalunya aquí en aquests dies es pensa en Nairo —Quintana!— o en la pujada al Port de la Creueta.

El relat a terminis sobre la cita catalana de l’UCI World Tour, al millor estil del fulletó, és una curiosa barreja entre l'èpica pròpia dels esdeveniments esportius i el melodrama llatí. Els serials colombians tenen un punt que bé es podria definir com a etnogràfic. Els personatges no amaguen els seus accents, es recreen en els costums, hi ha un “relat nacional”. El teòric de la comunicació Jesús Martín Barbero explica que en el fons s'aborda “el drama del reconeixement”, la manera pròpia en la qual els llatinoamericans busquen respondre a la pregunta eterna de qui són.

Per aquest motiu els corredors són al mateix temps herois èpics i melodramàtics. “Amb molt patiment, ‘Superman’ López va guanyar la Volta a Catalunya”, va titular a la seva portada d’El Tiempo, el principal diari colombià. Era el dia després de l'assalt final a Montjuïc, una etapa complicada en la qual Superman va arribar en la posició 13 però encara així va poder mantenir els 14 segons de distància en la general respecte a un dels dolents Yates (els germans britànics de l'equip Mitchelton-Scott) que igualment van aconseguir ventar-li un parell de bons esglais durant les vuit ascensions a la muntanya barcelonina.

Més enllà de l'anàlisi de les altimetries o l'aritmètica de les qualificacions, a Colòmbia els ulls es perdien en les figures de Quintana (Movistar), Egan Bernal (Sky) o del flamant campió (Astana), tres dels onze criolls que van participar a la cita. Tots tres van néixer en el mateix departament, Boyacá, que té una altitud mitjana de 4270 metres sobre el nivell del mar. El culte als seus ciclistes no és nou al país sud-americà però trajectòries brillants com les de Nairo —sona tan estrany dir-li Quintana!— han revitalitzat el suport popular cap a una disciplina que els colombians viuen amb molt d’afecte i en la qual simbolitzen l'esforç i, molt especialment, la humilitat.

De fet, Quintana és el responsable que una nova generació s'hagi enganxat a Twitter per seguir els premis de muntanya. La història es repeteix. Lucho Herrera va fer el mateix als vuitanta, quan els seguidors i els seus transistors eren un sol ens mentre es menjava el Pirineu i es convertia en el primer cafeter a coronar-se guanyador d'una Volta a Espanya.

A la Volta a Catalunya el serial estava servit fins i tot des d'abans de la primera pedalada a Calella. Cadascun dels tres corredors arribava a la competició no només amb possibilitats reals d’endur-se el mallot de campió —ja ho han fet tres colombians en el passat, el primer Álvaro Mejía el 1993—, sinó amb un repte personal i alguna espina del passat, d'aquestes que no es perdonen.

La set de revenja era més notòria en Bernal, de 22 anys. En la Volta de l'any passat, el corredor va xocar amb el murcià José Joaquín Rojas (Movistar) a sis quilòmetres de la meta també a Montjuïc. L'accident no només li va robar el seu primer podi en un esdeveniment del World Tour sinó que li va deixar fractures a l’escàpula i la clavícula. Fa unes setmanes va protagonitzar una de les imatges de la cinquena etapa, en creuar la meta amb la seva bici a l'espatlla per culpa d'una fallada tècnica.

Nairo, encara que va ser inclòs a última hora per a la Volta, aspirava a repetir el triomf del 2016 i el segon lloc del 2018. El seu palmarès, com la seva senzillesa, és d'un altre món: la maglia rosa del Giro d’Itàlia el 2014; campió de la Volta a Espanya el 2016; tres podis al Tour de França… I encara no ha fet 30 anys. Es va quedar amb el quart lloc, a 25 segons, però no va dubtar a recórrer a Twitter (on s'autodefineix com a “ciclista orgullosament colombià”) per felicitar López: “Enhorabona, paisà”.

Després de l'ascens a la Molina, Superman es va dedicar a reblar la seva victòria. L'home que va ser descobert pel seu entrenador (i sogre) corrent entre camps de patata; que es va escapar pedalant quan li van intentar robar la bicicleta i li van clavar tres punyalades en una cama, es va ficar el dit a la boca a manera de xumet i amb el seu braç va simular una panxa després de creuar la meta. El seu primogènit, Miguel Jerónimo, va néixer fa una setmana.

López té ara posada la vista al Giro d’Itàlia. “Parlen de la pressió, però jo no sé què és perquè sempre vaig amb molta tranquil·litat. El ciclisme es tracta de viure’l així”, va dir en una entrevista a Efe. Els ciclistes colombians, a més a més, sempre han estat font d'una saviesa palmària. La més cèlebre, sens dubte, és de Martín Emilio Cochise Rodríguez: “A Colòmbia es mor més gent d'enveja que de càncer”.