Cap i cua de la Guerra Civil
Los campos de concentración de Franco
Carlos Hernández de Miguel
Ediciones B
556 pàgines
24,90 euros
¿Quién quiso la Guerra Civil?
Ángel Viñas
Crítica
502 pàgines
21,90 euros
“Había un cuadrilátero alambrado, con alambrada hasta por arriba. Lo llamábamos la parrilla, pues al que castigaban lo ponían allí desnudo solo con calzoncillos y con el sol que hacía allí de mayo en adelante se quemaba y se lo comían las moscas”. Ho recorda Manuel Bergaz, que fou presoner a Albatera, a Alacant, un dels camps de concentració més durs dels prop de 286 (14 a Catalunya) que va instal·lar el franquisme entre 1936 i 1939. Hi deurien passar entre 700.000 i un milió de represaliats republicans. Un mínim de 10.000 no en sortiren vius, i si ho van fer va ser per ser víctimes de les sacas a mitja nit, quan n’agafaven un grapat i els afusellaven al voral més proper. Ho ha analitzat amb detall científic i profusió de testimonis esfereïdors l’autor del també ja indispensable Los últimos españoles de Mauthausen. La graella d’Albatera no era, tristament, el pitjor: rapats, sense abrics ni mantes (tot requisat), amb jerseis que caminaven sols per la munió de polls i puces que hi havia, sense gairebé res per menjar ni beure, les crueltats i vexacions eren infinites: falsos afusellaments, fuetades, treballs forçats... Amb els presoners no es respectava la Convenció de Ginebra perquè es tractava d’“hordas de asesinos y forajidos”, segons defensaven internacionalment les autoritats feixistes. En realitat eren soldats, però també càrrecs de l’administració republicana, militants d’esquerres... De dones n’hi hagué de tancades en convents-presons: moltes mares o dones de soldats... El càstig de gènere era cruel: de les companyes i filles dels presoners se n’abusava sexualment a canvi de poder-los veure o portar-los roba i aliments. Una derivada serien els 30.960 nens que es van robar a les presoneres... En aquest context, cantar el Cara al solo formar tres cops al dia, o ser reeducat pels violents capellans (alguns amb pistola al cinyell), era, potser, el de menys.
Tres raons per recomanar-los
1. Hernández de Miguel fa la investigació més completa fins ara sobre els 286 camps de concentració franquistes, que es van cobrar 10.000 morts.
2. La trama civil i militar contra la República començà ben aviat i el 1933 ja es buscà l'ajut de la Itàlia de Mussolini, documenta Ángel Viñas.
3. Dues demostracions rigoroses i de refèrencia obligada des d'ara i que revelen que encara hi ha temes inèdits o poc aclarits sobre la Guerra Civil.
El malson, que va durar fins a 1947, quan va tancar el darrer camp, el de Miranda de Ebro, s’inicià a les 48 hores de l’Alzamiento, amb un camp a Melilla; defensa Hernández de Miguel que la creació d’aquests camps estava planificada des de molt abans de la revolta. Com ella mateixa: els primers contactes del polític José Calvo Sotelo amb la Itàlia feixista són, si no abans, de febrer de 1933 per tal de trobar amb el Duce “punts de contacte, auxilis, aliança i compromisos”, segons els papers que ha trobat l’historiador Ángel Viñas, que segueix treballant en el camp de mines encara per explorar de la gènesi de la Guerra Civil. L’autor de La soledad de la República ratifica amb dates i documentació les actuacions clandestines d’una trama civil i militar per anar creant un estat mental a Espanya de la necessitat que justifiqués l’aixecament militar, amb el duet Sanjurjo-Calvo Sotelo, Alfonso XIII i els propietaris de l’ABC com a punta de llança. I, com a gran artífex econòmic, el banquer Juan March, mitjancer de les propinetes que Anglaterra va fer arribar a l’entorn de Franco perquè no participés en la Segona Guerra Mundial i finançador directe d’armes pels revoltats. Quan, als 80 anys del final del conflicte, semblava que estava tot dit, apareixen dues noves aportacions, cabdals en camps poc treballats: curiosament, inicis i conseqüències, el cap i la cua, de la tristíssima Guerra Civil.
Hambruna roja
Anne Applebaum
Debate
592 pàgines
26,90 euros
Eren històries de nens que desapareixien, de pares degenerats que es menjaven els fills; però resultà que no eren rumors sinó veritats terribles”, recorda Larisa, de Kíev: al seu carrer van esfumar-se dues nenes... És un dels testimonis terribles amb què repunteja l’autora de Gulag (premi Pulitzer) el treball sobre l’holomodor, la fam que trinxà l’URSS (4,5 milions de morts), però especialment Ucraïna, entre 1932 i 1933, fruit de la bogeria de Stalin. Així, detalla l’obsessió perquè el gra pagués la industrialització: creien que els pagesos sabotejaven. Realment, no tenien res a oferir per les males collites i les col·lectivitzacions salvatges. El resultat: kulaks (pagesos benestants) expulsats, desànim (de 16.790 tractors, 3.600 s’havien de reparar) i una hecatombe humanitària que s’atribueix a una repressió política del dictador a la nacionalista Ucraïna.
Del filosemitisme a l’antijudaisme (1917-1939)
Joan Pérez Ventayol
Abadia de Montserrat
326 pàgines
22 euros
Petita era la comunitat jueva a Catalunya, però va ser la gran protagonista d’un polaritzat debat polític a Catalunya dels anys 1915 a 1930, com ja havia insinuat i ara remata l’autor d’Els catòlics catalans i la qüestió jueva. Així, entre el catalanisme polític de dretes impacta la tendència antijueva de Cambó, atrapat en la contradicció de les relacions econòmiques i unes opinions personals contràries als jueus, als quals acusa de provocar la Segona Guerra Mundial, per exemple. Molt més dur en el seu antijudaisme fou el periodista Manuel Brunet, justificant-lo socioeconòmicament i política, mentre que el de Joan Estelrich passava pel sedàs del món clàssic; tots, però, escèptics amb la creació d’un estat per als jueus. Als antípodes, el catalanisme d’esquerres de Nicolau d’Olwer o un abrandat Rovira i Virgili, defensors del projecte sionista. Aportació aclaridora.
El sitio de Acre
John D. Hosler
Edhasa
456 pàgines
28 euros
El setge d’Acre és un d’aquells episodis històrics que encenen la imaginació. Reconquerida als croats per Saladí en la seva memorable campanya de 1187, en la qual va desbaratar els exèrcits de la creu en la batalla de les Banyes de Hattin, hi van posar setge les tropes cristianes a l’inici de la Tercera Croada, la de Ricard Cor de Lleó, per entendre’ns, i va ser objecte d’un setge terrible que va durar dos anys. En part recorda el d’Alèsia per Cèsar, ja que els croats es van trobar entre dos focs, assetjats al seu torn per l’exèrcit musulmà d’ajuda, capitanejat de nou per Saladí. La ciutat va caure el 1191, una data que els autors dels atemptats de l’11-S recordarien vindicativament. John D. Hosler, historiador militar acreditadíssim, explica el setge de manera emocionant i amena, reivindicant el paper del rei francès Felip August.
Tres mil años de guerra y paz
Jonathan Holslag
Pasado & Presente
540 pàgines
35 euros
L’Imperi romà es va passar mitja vida en guerra; la Xina, 11 segles dels seus tres mil anys; els EUA, també un segle des de 1776... Una lectura que es pot fer d’aquestes dades és que la idea liberal que la pau porta prosperitat, i a l’inrevés, és discutible... Això és el que planteja en aquest curiós estudi el jove professor de política internacional, assessor especial del vicepresident de la Comissió Europea. Repassant la història de la Humanitat, més aviat pensa que l’èxit econòmic agreuja les rivalitats, com ja li va passar a Esparta amb Atenes... Però és que també ho fa el fracàs econòmic... D’altra banda, sens dubte el poder és la millor forma de seguretat; però el poder és, en essència, cobdícia i desig... i aquests ingredients són metxa pura a l’hora d’encendre una guerra... Una aproximació inèdita i enriquidora...
La vaga de La Canadenca / La huelga de La Canadenca
Ferran Aisa
Ed. de 1984 / Entreambos
316 / 318 pàgines
20 euros
Sota el pretext que la seva feina ja no calia, Sociedad Energía y Fuerzas del Ebro acomiadà vuit treballadors. La veritat: havien creat un sindicat independent. El personal inicià el 5 de febrer de 1919 una vaga a la qual, en un efecte dominó obrer com no s’ha vist mai a Barcelona, començaren a sumar-se treballadors de l’aigua, el gas, tramviaires... La ciutat quedà sense serveis. La resposta governamental fou declarar l’estat de guerra, amb la detenció de 3.000 vaguistes portats a Montjuïc lligats amb cordes o la traïdora llei de fugues... Foren 45 dies de duríssima vaga, la de La Canadenca (l’empresa mare de l’elèctrica es coneixia així). La patronal només desitjava la derrota total dels obrers, però aquests n’arrencaren la jornada de vuit hores... Amb fonts de 40 publicacions i vuit arxius, l’historiador fixa l’episodi cabdal.
Sobre la firma
