La culpa de tot no la té Marta Sánchez

Quan va néixer, ningú sabia gaire bé què era. Era l’any 2005. Per a alguns, Ciutadans era una glopada d’oxigen salvífica davant de l’hegemonia nacionalista.

Com tota lectura messiànica, era exagerada.

Per a d’altres, Ciutadans era odi anticatalà que es feia notar –entre altres coses– perquè alguns dels fundadors del partit s’expressaven en castellà a TV3 (sacrilegi!).

Com tota lectura demoníaca, era pura caricatura.

Les coses es van complicar encara més quan Ciutadans va fer el salt a la política estatal i va passar a dir-se Ciudadanos. Era Ciudadanos el primer partit a Espanya de centre, o liberal, amb vocació de majoria? La socialdemocràcia fastiguejada dels nacionalismes perifèrics? La dreta no corroïda per la corrupció? El somni ibèric constitucionalista de Habermas? La força que enarborava la nació cívica o liberal? El partit de les classes mitjanes espanyoles votat majoritàriament per la classe treballadora catalana? Probablement era totes aquestes coses alhora. El problema era que totes aquestes coses alhora no poden ser.

Així que, després de la fase d’acumulació de contradiccions que va possibilitar el creixement electoral desmanegat del partit, es necessitava un moment que fos definidor i consolidés alguna d’aquestes línies i harmonitzés el camí.

Aquest moment el va donar Marta Sánchez posant lletra a l’himne d’Espanya i cantant-lo en l’acte definidor de l’“España ciutadana” el 2018. Aquest acte baptismal va marcar el rumb actual de Ciudadanos, que a partir d’aquell moment, o una mica abans, va començar a apel·lar bàsicament a les intuïcions del votant mitjà del PP. I, igual que el PP, va abraçar un discurs en què el constitucionalisme és a estones indistingible del nacionalisme espanyol. La idea de la nació cívica o liberal va quedar al soterrani retòric de Ciudadanos, a cura d’uns pocs intel·lectuals cada vegada més ignorats pels enginyers electorals.

Però per fer aquesta deriva patriòtica no va recórrer al vetust nacionalisme espanyol, sinó a una versió actualitzada per al segle XXI. La mateixa Marta Sánchez ha confessat que va ser a la seva casa de Miami on l’himne d’Espanya va adquirir la marca indeleble del negre sobre blanc i a la Zarzuela, en un concert per a piano, on el va posar en pràctica. Una mica de Habermas, un rampell de l’españolaza Marta Sánchez en terres gairebé del Carib, un polsim del Madrid antiquat i ja tenim sobre la taula tots els ingredients a priori necessaris per tenir un himne contemporani idoni per a l’Espanya ciudadana. Tot sembla indicar que l’operació es va quedar a mig camí, però la pregunta important és en tot cas la següent: era estrictament necessari tant de kitsch?

Però Marta Sánchez no té la culpa de tot. La precipitada i infeliç ambició d’Albert Rivera per arribar a la presidència del Govern espanyol ha provocat un cúmul d’errors estratègicament molt cridaners. La negativa a intentar formar govern a Catalunya després de ser la força més votada. L’esmentat gir kitsch espanyolista. El canvi oficial en la denominació: de partit socialdemòcrata a partit liberal, espantant així bona part dels votants desencantats del PSOE. El tacticisme voraç i incoherent dels dies de la moció de censura després de la sentència del cas Gürtel, quan Rivera va passar de flirtejar amb presentar una moció “instrumental” al costat de Podem a votar amb el PP per intentar mantenir Rajoy al poder. La foto al costat de Vox a la plaça Colón, regalant així la campanya electoral a l’esquerra. I la cirereta del pastís: per impedir que Sánchez s’aliï amb els independentistes després de les imminents eleccions, el compromís de no pactar amb Sánchez perquè així, a aquest últim, només li quedi l’opció d’aliar-se amb els independentistes.

No he sentit mai simpatia política pel partit de Rivera –encara que estic lluny de tenir aquesta antipatia visceral cap a Ciudadanos tan comuna entre sectors independentistes i podemites. Però des de la seva fundació em va semblar que era un dels experiments polítics més cridaners de les últimes dècades. Confesso, a més, que m’havia imaginat que la caiguda de Ciudadanos hauria estat anàloga a la d’Ícar: un final amb certa èpica, una caiguda des de dalt de tot, en la forma, potser, de la traïció d’un aliat després d’haver pogut esquivar diverses garrotades letals dels adversaris.

Tot i que potser m’equivoco, ara crec que la caiguda de Ciudadanos serà, en canvi, vulgar. No faran falta traïcions d’aliats ni garrotades precises de l’adversari. N’hi hauria prou amb Albert Rivera lluitant al descobert contra la seva pròpia ambició provinciana.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.