Torna el feixisme?

Encara que oficialment ha començat aquest divendres, fa mesos que som en una campanya electoral deplorable, que la dreta ha convertit en un vot sobre Catalunya reduït a dues opcions: confrontació o distensió o, si es prefereix, autoritarisme patriòtic o negociació política. Amb la consegüent rèplica en el camp independentista en forma de divisió entre els partidaris del com pitjor va, millor, i els que pretenen assumir una estratègia possibilista, d’acord amb una avaluació racional de les relacions de forces. Als ciutadans els tocarà escollir. I veurem la dimensió real del vot útil contra les pulsions autoritàries. Però no deixa de ser preocupant el grau de degradació de la vida política al qual s’ha arribat, amb una dreta que fa aflorar els dimonis familiars que l’han acompanyada històricament i que durant molt de temps van mantenir Espanya lluny d’Europa.

L’inici de la campanya espanyola coincideix amb l’ofensiva de l’extrema dreta europea per manar a la Unió, amb l’italià Salvini com a primer tenor. Fa només dos anys els seus líders, fascinats pel Brexit, pensaven a sortir d’Europa, ara volen decidir. Se senten capaços de rosegar les rígides institucions europees des de dins, com a conseqüència de la crisi de representació que viu la democràcia liberal, que els partits tradicionals es resisteixen a reconèixer perquè ho veuen com un qüestionament al seu poder. Amb el seu immobilisme, en un horitzó en què hi ha poques expectatives de futur, obren la porta als qui es presenten amb les regressives i repressives promeses de redempció de sempre.

Torna el feixisme? En l’àmbit acadèmic hi ha dues respostes: els que creuen que és un fenomen històric, indissociable d’un temps determinat, i els que creuen que, amb mutacions, el feixisme sempre és a l’aguait. Com en altres moments de la història –aquest any es compleix el centenari de la República de Weimar– hi ha una certa tendència a negar els mals auguris. I a minimitzar el retorn del patriotisme transcendental (la pàtria com a horitzó insuperable), la defensa del patriarcat davant de la revolució feminista, el rebuig als qui venen de fora o la restricció de llibertats individuals conquerides amb molt d’esforç que havien permès sortir de la tutela de la moral religiosa. Tant és així que, com hem vist a Espanya, la dreta que s’havia autoproclamat liberal o conservadora ha donat carta de legitimitat a Vox i li ha comprat part de l’agenda.

Fa mesos que som en una campanya electoral deplorable, que la dreta ha convertit en un vot sobre Catalunya reduït a dues opcions: confrontació o distensió

Robert Paxton, clàssic historiador del feixisme, ens en proposa aquesta definició: “Una forma de conducta política caracteritzada per una preocupació obsessiva per la decadència de la comunitat, la seva humiliació o victimització i per cultes compensatoris d’unitat, energia i puresa, en la qual un partit amb una base de masses militants nacionalistes compromeses, treballant amb una cooperació incòmoda però eficaç amb elits tradicionals, abandona les llibertats democràtiques i persegueix amb violència redemptora i sense limitacions ètiques o legals objectius de neteja interna i expansió exterior”. El mateix Paxton sustenta que el feixisme es propaga i s’entén millor per “les passions mobilitzadores” (contra l’enemic de la pàtria) i els sentiments viscerals que no pas per les proposicions raonades.

La destinació de la radicalització actual de la dreta està lluny del repertori del feixisme clàssic però les passions mobilitzadores es continuen encenent amb facilitat, adaptades ara a un sistema de comunicació –la societat digital– i a un estadi del capitalisme completament diferents. De manera que el que cal combatre no és el feixisme clàssic amb la seva parafernàlia, que és un eco del passat, sinó l’autoritarisme postdemocràtic que pot portar a la dissolució de la democràcia, sense l’aparatositat dels sistemes totalitaris. Si no estem alerta, la democràcia pot desaparèixer sense que ningú sàpiga com ha estat.

Per això, el més característic de l’extrema dreta actual és que sent autoritària en l’àmbit social, cultural, polític i moral és neoliberal en l’econòmic i assumeix de ple el mite que no hi ha alternativa, que és el fil que uneix Vox, el PP i Ciutadans. A partir d’aquí, davant de les profundes bretxes de desigualtat que amenacen l’estabilitat de les nostres societats, els discursos d’exclusió (d’ideologies i de persones) i de restricció de drets adquirits operen com a passarel·les cap a la solució autoritària. No és el feixisme el que torna, és l’autoritarisme com a sortida a la crisi de la democràcia representativa. Fantasiejant amb amenaces del passat no hem de perdre de vista els perills reals del present.