Cosmocaixa exposa el mirall com eina essencial de la ciència

Està tan vinculat a l’ésser humà que des de fa mil·lennis és el principal objecte per mostrar-nos com estem, com ens veiem. Cada matí testifica les hores que hem dormit, i és tan essencial per aparcar com ho era per calcular la latitud als galiots que solcaven l’Atlàntic. Un objecte que basa els seus milers d’aplicacions a un principi bastant simple, reflectir la llum. A Miralls, dins i fora de la realitat el CosmoCaixa exposa fins al 26 de gener del 2020 la utilitat d’aquesta eina que durant mil·lennis ha acompanyat l’home.

Amb una gens innocent oscil·lació de la seva superfície s’aconsegueix que els pantalons de la botiga es posin millor. En canvi, si aquesta alteració en els graus de la seva cara es fa en sentit contrari podrem identificar-nos amb un hobbit. Partint d’aquest principi, el visitant, com l’Alícia de Lewis Carroll, travessarà desenes de miralls deformants que mostren les diverses aparences de la realitat i interpel·len l’espectador: “És realment, la realitat, com la veiem?”.

La màgia continua quan diversos miralls contraposats amb algun color pel mig creen les psicodèliques ondulacions d’un calidoscopi. Però més enllà dels trucs òptics, aquests generadors de reflexos han ajudat l’ésser humà des de fa segles a conèixer la realitat del món. Des del sextant dels viatges atlàntics per calcular la latitud fins als periscopis dels submarins que sembraven de ferralla el Mediterrani a la II Guerra Mundial. Un element que ficat en un tub va permetre Galileu registrar les llunes de Júpiter, i que amb miralls gegants interconnectats, ara, són capaços de captar la ranera d’una estrella que va morir fa mil·lennis.

La interactivitat que caracteritza el CosmoCaixa es torna fonamental per comprendre’n algunes de les aplicacions, les quals de tan simples resulten impactants. El visitant pot veure, apuntant amb la llanterna del mòbil a una lluna penjada del sostre, la manera com es mesura des de la Terra la distància amb el satèl·lit amb el rebot d’un raig de llum projectat sobre diversos retroreflectors que les missions Apolo van deixar a la Luna. O visualitzar, a través de la tècnica de Schlieren, les variacions en la densitat de l’aire o en altres fluids transparents.

Els miralls han arribat a donar a l’ésser humà la capacitat divina de crear sols. Aquests domadors de la llum han permès “posar un sol” a la localitat noruega de Rjukan i a la italiana de Viganella. Totes dues estan allotjades al fons d’una ombrívola vall muntanyenca i s’alimenten de llum solar amb miralls gegants col·locats al cim.

L’exposició tanca amb una reflexió sobre la configuració de la pròpia identitat a través del reflex d’altres persones. “Miralls” de mirades alienes, cada vegada amb més forma de xarxes socials, els quals, com va dir Alícia quan va traspassar la barrera de la realitat, fan que ens preguntem: “Qui dimonis soc? Ah, aquest és el gran enigma!”.