Quatre vies

Dilluns passat es va fer al COAC un debat sobre Arquitectura social i ciutat, dedicat a observar les reformes de la Via Laietana, l’avinguda del Paral·lel, la Rambla i el Moll de la Fusta. El primer que cal assenyalar d’aquest debat és que plantegés una explicació i discussió conjunta de quatre vies tan transcendentals per a Barcelona. És la constatació d’un encert que genera alhora una innegable sensació que s’hauria hagut de fer molt abans, no per la importància del fet en si, sinó pel que té d’idea de ciutat i del projecte que això comporta. La primera sessió va permetre veure conjuntament les quatre reformes, engegades parcialment o en curs, algunes amb un historial que ha vist tres governs municipals i més de 10 anys d’estudis i propostes als quals encara els queda un llarg recorregut.

L’ordre de les intervencions va evidenciar més coses. La Via Laietana és probablement la que, tot i operar sobre un carrer relativament nou (de fet, la reforma té poc més de 100 anys), fa paleses unes dificultats innegables per encaixar el seu paper d’arteria de connexió amb la seva amplada i fragilitat tècnica, atès que el seu subsol és artificial i conté els túnels de metro i les galeries de serveis i clavegueram. La seva joventut s’expressa també en el fet que es tracta d’un carrer projectat i que en realitat és una llarga massa edificada amb edificis-illa, que resol la via, les comunicacions subterrànies i la sutura amb els dos costats de la ciutat històrica.

El projecte de reforma insisteix a fer de qualsevol cruïlla un lloc per donar continuïtat a les voreres, però amb aquesta operació s’accentua el caràcter de tub de fluids del qual, per altra banda, es vol fugir. Aquest mateix problema el té la reforma del Paral·lel, en què les cruïlles de la banda de l’Eixample, amb la mateixa intenció, acaben ajudant a canalitzar el carrer, cosa que el fet de posar el carril bici al centre i una franja verda de protecció al vessant sud sentencia definitivament. Podríem dir que els dos carrers, malgrat que hagin augmentat considerablement l’espai per a vianants (la Via Laietana, en més d’un 80%), produeixen un efecte carril que es transmet de les bicis al conjunt de la via. En els dos casos, com també passa a la Rambla, es vol donar continuïtat, una idea escoltada a bastament en les explicacions. Voldria fer veure que, amb la millor de les intencions, es continuen posant en pràctica coses que semblen venir del món de la circulació de vehicles per resoldre la vida dels vianants.

La Rambla és el projecte acabat més recent, però dilluns, en veure’l conjuntament amb el d’altres carrers, es podia percebre tot el que hi té en comú i en què s’hi diferencia. És el que ha estat més a prop d’entendre el paper de les façanes en l’arquitectura del carrer, però encara es queda curt quan diu coses com ara: “Recuperar la percepció de l’espai Rambles de façana a façana”. Més aviat hauria de dir: “Recuperar la percepció de l’espai incloent-hi les façanes”. No és superficial, no és pell; és carn, amb tot el que conté i l’habita. Aquest detall hauria pogut desmarcar la proposta per a la Rambla de l’objectiu de lluitar contra la discontinuïtat i la fragmentació del passeig, uns termes utilitzats amb clara intenció negativa. La incorporació de ple dret de les façanes ho desbarataria perquè són, per definició, discontínues i fragmentàries, però formen un conjunt que es percep nítidament; al contrari, l’interès sembla centrar-se en el paviment.

El darrer projecte presentat, el del Moll de la Fusta, per la seva posició geogràfica va permetre entendre diverses qüestions presents en els anteriors. Tot allò que els altres volen conquerir, continuïtat i carrilització màxima, aquest intenta superar-ho. Potser és per la consciència que actua com una riba que recull diferents carrers del barri que apareixen com a torrents en els dibuixos analítics, i potser per això mateix és el que considera que el Front Marítim comença més enrere, al carrer Ample i inclou, no la façana, sinó els edificis sencers que formen la cara del passeig, com hauria pogut fer el de la Via Laietana. Però el fet és que apareix com una proposta que cerca la fragmentació positiva i tracta de matisar la continuïtat del passeig i els seus sorollosos carrils rodats, per aconseguir que el barri pugui fer el salt al port. Esperem que ho aconsegueixi.