_
_
_
_

“Qui dimonis és Ricardo Bofill?”

L'ex de Chabeli Iglesias i Paulina Rubio va trencar amb el seu passat d'excessos i viu centrat en la seva carrera com a arquitecte

Ricardo Bofill, al seu despatx d'aquitectura a Sant Just Desvern.
Ricardo Bofill, al seu despatx d'aquitectura a Sant Just Desvern.rbta
Cristian Segura

Un home vestit amb sobrietat, amb un posat seriós i amb un domini impecable d'idiomes s'adreça a l'auditori del Fòrum Econòmic Internacional de Sant Petersburg (Rússia). És l'any 2016 i el nostre protagonista podria passar per ser un cònsol honorari. El públic, format per executius i representants de l'administració russa, no sap que aquest orador, convidat com a arquitecte de prestigi, va ser cèlebre a Espanya per un passat de disbauxa, símbol de l'època sense control prèvia a la crisi econòmica. El seu nom és Ricardo Emilio Bofill Maggiora Vergano, el personatge abans conegut com a Ricardito Bofill.

Estrella tronada del plató de Tómbola, exmarit de Chabeli Iglesias, exparella de la cantant Paulina Rubio... Bofill va ser protagonista de la crònica rosa durant la dècada dels noranta i fins al 2005 pels seus excessos i aventures amoroses. Avui és una altra persona. "No estic amagat, però vaig decidir que volia posar fi a tot allò, perquè no era òptim per a una trajectòria seriosa", explica en una conversa telefònica amb EL PAÍS. Bofill fa aquest resum de la seva actual vida privada: "Estic molt centrat en la feina, i soc molt casolà. Tinc deu amics de tota la vida. Sortim en moto, vaig a concerts al Palau de la Música, faig surf. Visc davant de la platja, a Barcelona, al final de la Diagonal, en una zona on no em coneixen. Continuo solter i no tinc fills. Ahir vaig portar la mona de Pasqua a la meva fillola. M'ho passo molt bé amb els nens dels meus amics". No li agrada que es parli del seu passat, però tampoc sembla que el capfiqui gaire: "Em van ensenyar que era jove i que havia de viure, tenir experiències".

Fill del geni de l'arquitectura Ricardo Bofill Levi, juntament amb el seu pare i el seu germà Pablo dirigeixen el despatx RBTA–Ricardo Bofill Taller d'Arquitectura. Bofill júnior és director de disseny i està centrat en projectes a la Xina, Rússia i al seu destí preferit, l'Índia: "A l'Índia es pregunten 'Who the hell is Ricardo Bofill?' [Qui dimonis és Ricardo Bofill?]. El meu pare té una gran trajectòria a 40 països, a Rússia i la Xina també, però no a l'Índia. Allà he començat de zero". Alguns dels treballs que ha fet i sobre els quals parla amb orgull són la reforma de les oficines de Google a Nova Delhi o un barri residencial de cases de quatre plantes a Chennai, a la costa est de l'Índia. A Instagram publica imatges de les seves jornades de feina. Només té 485 seguidors en aquesta xarxa social, i a Twitter, 110, lluny de la seva antiga fama. El darrer vídeo que ha publicat és un viatge professional a Sri Lanka: són imatges del desembre del 2018, bufant les espelmes d'un pastís que els treballadors locals li van preparar quan va fer 53 anys.

Del darrer gran acte social on hi ha fotografies de Bofill és la gala contra la sida del 2015, un esdeveniment que organitzava Miguel Bosé a Barcelona. A Bofill, el que li agrada més avui és parlar de models de ciutat –"han de ser pulmons verds, boscos que en comptes de generar CO2, generin oxigen"–, projectes d'habitatge social i de l'arquitectura en general: "Aquesta s'ha posat de moda perquè queda bé penjar fotos d'edificis a les xarxes. Es dissenyen edificis molt friquis, molt retorçats, per sortir a Instagram".

Onze anys més fent d’arquitecte

Bofill creu que li queden 11 anys més com a arquitecte, vol cedir el lideratge de RBTA al seu germà. El Pablo és 15 anys més jove que ell i fill de l'artista francesa Annabelle d'Huart, el Ricardo és fill de l'actriu Serena Vergano, la primera dona del seu pare i una de les muses del cinema experimental de l'Escola de Barcelona. Llicenciat en Arts per la Universitat de Rice (Texas) i màster en Arquitectura per Harvard, entre altres títols, Bofill júnior preveu començar una nova fase vital d'aquí a una dècada: "La vida té una tercera part, de retorn a l'estudi, a la natura, a la vida senzilla".

"L'esperit renaixentista" que Bofill diu que segueix, el va dur a escriure fa dues dècades tres novel·les i a dirigir una pel·lícula el 2005. Gairebé totes les seves ficcions es desenvolupaven en el món de la nit, de la festa i de les drogues, tot allò que ha volgut deixar enrere. Bofill sempre ha destacat que el cinema i l'arquitectura són les seves passions, i assegura que en això va ser determinant la influència de veure treballar a peu d'obra el seu pare i el seu avi, el també arquitecte Emili Bofill. "L'ús que feien dels colors, de les formes, era una explosió d'imaginació", diu Bofill tot recordant la construcció de la Muralla Roja (Calp, Alacant), una urbanització del 1973 que és un clàssic de l'arquitectura postmoderna, i del castell de Kafka, un edifici d'apartaments del 1968 a Sitges que evoca un joc de cubs.

Una altra influència important va ser la de la seva àvia, Maria Levi, la muller d'Emili Bofill i madrina discreta de la cultura catalana durant el franquisme. Joan de Sagarra va escriure un article sobre Levi el 1993 amb motiu del matrimoni de Bofill amb la filla de Julio Iglesias i Isabel Preysler: "Preguntat Ricardín sobre què el sedueix més de Chabeli, el nuvi respon: 'Els ulls. Quan la vaig veure per primer cop vaig pensar que era la reencarnació de la meva àvia". Sagarra continuava exposant la importància de l'àvia Levi: "Va ser un dels personatges més fascinants de la Barcelona dels anys seixanta i setanta. En aquells anys, qualsevol que fos o aspirés a ser algú a la Gran Encisera havia de provar forçosament la pasta –i quina pasta!– de Maria Levi. Als sopars que muntaven a casa seva l'Emili i la Maria, un podia trobar-se amb Andy Warhol, amb Pasolini o amb Monica Vitti, i, en el pitjor dels casos, amb Baltasar Porcel".

El seu net explica ara que els avis el van ensenyar a nedar o a jugar a escacs. D'aquell ambient cultural recorda sobretot l'escriptor José Agustín Goytisolo, que li corregia els assaigs i poemes de joventut: "Vaig escriure un vers que deia una cosa així com 'veles més blanques que la llet'; el José Agustín em va dir que allò era molt cursi i m'ho va canviar per 'veles més blanques que la lepra'. El José Agustín em va ensenyar a no ser previsible".

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario 'Avui' en Berlín y en Pekín. Desde 2022 cubre la guerra en Ucrania como enviado especial. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_