Shakira canta i pica de mans davant del jutge per demostrar que ‘La bicicleta’ no és un plagi

Shakira no havia tingut mai un públic tan hostil. I en aquest cas, fora de les multituds que congrega, només era un home amb túnica, cabells engominats i gest seriós, que li causa més maldecaps que qualsevol ruixat o indigestió enmig d’una actuació. Era l’advocat acusador dins del judici pel presumpte plagi del megaèxit La bicicleta, una cançó que té més de 1.000 milions de visites a YouTube i més de 300 milions de reproduccions a Spotify, sense comptar les desenes de milers de discos físics venuts.

Sense importar-li gens la seva fama, o potser perquè li importava tot, el lletrat, agitat i contundent, no parava de fer-li preguntes mentre l’estrella colombiana responia amb dolçor, però ferma, com una d’aquestes balades d’amor ferit que es canten amb un somriure i foc a la mirada. “Jo no soc psicòloga”, ha repetit una vegada i una altra Shakira per defensar-se de les acusacions de plagi. “Soc una cantant i no sé què devia pensar l’autor de l’altra cançó per compondre-la i dir que La bicicleta és un plagi, però les dues composicions no tenen res a veure. La meva és un vallenato i la seva és una salsa”, ha afegit.

L’altra cançó és Yo te quiero tanto, composta el 1997 per Liván Rafael Castellanos Valdés, conegut artísticament com a Livám. El cantant cubà assegura que Shakira i Carlos Vives van copiar fragments del seu tema i avui s’asseia a la primera fila de la sala, amb el suport d’un parell de familiars, sense immutar-se davant les respostes de la colombiana. Amb el sol colant-se per la sala del Jutjat Mercantil número 12 de Madrid, semblava un guàrdia de seguretat de braços plegats. Al contrari que el seu advocat, que no parava d’aixecar i abaixar papers i de treure’s i posar-se les ulleres quan necessitava guanyar gravetat en les seves acusacions. Tant que la seva mirada incisiva, pròpia de l’interrogatori que havia preparat a consciència, es clavava en la de Shakira. “La meva cançó no té res a veure amb Cuba, sinó amb Barranquilla”, ha comentat la cantant.

Vestida de negre, amb texans, jaqueta informal i unes botes de gran plataforma, Shakira s’ha esforçat a explicar que ella va compondre la cançó amb el seu amic Vives pensant sempre en la seva “estimada Colòmbia” i sota els ritmes originals d’allà. “L’estil no té res a veure. Jo no sé si el demandant volia fer un vallenato, però no li surt. És com si un nen vol agafar la pilota amb les mans i no sap agafar-la. L’altra cançó és una salsa i ho saben aquí i a la Xina. La nostra és un vallenato”, ha dit. No a la Xina, però sí a la sala madrilenya s’ha fet tota una tesi de La bicicleta, que en un diàleg tan solemne semblava un estudi escrupolós d’una obra del premi Nobel de Literatura Bob Dylan. A base de preguntes, respostes i repreguntes, s’ha fet una anàlisi clínica d’una d’aquestes cançons, que té com a principal secret apel·lar als instints primaris. És a dir, incita a moure els malucs, remenar el cul i perrear suau i a prop. Però és igual: s’ha parlat de la cançó amb interès detectivesc.

El lletrat engominat estava disposat a acorralar l’estrella, però l’estrella no s’ha deixat arraconar, fent girs com en els seus concerts. Shakira s’ha posat a picar de mans per demostrar la diferència de ritmes entre una salsa i un vallenato. També s’ha posat a cantar la seva cançó qüestionada, sense pronunciar amb gaire dicció la lletra, però amb prou aplom com perquè el jutge somrigués i fins i tot algú de l’atapeït lloc tingués ganes de ballar a mig matí. Per uns moments, ha estat com l’assaig d’un concert, encara que ballarins i figurants eren substituïts per jutges, advocats i periodistes. “No he estat condemnada mai per plagi. En 30 anys de carrera i des dels vuit anys que vaig començar a cantar a casa meva, a Colòmbia, no he estat condemnada mai”, s’ha defensat Shakira després de picar de mans. L’advocat li ha recordat el cas en el qual un jutge federal de Nova York va considerar el 2014 que la seva cançó Loca era un plagi d’un tema del dominicà Ramón Arias Vázquez, però ella, gairebé amb ganes de tornar a picar de mans, li ha respost que, un any després, un altre tribunal dels Estats Units ho va girar i va establir que Arias Vázquez havia mentit durant el procés, que va titllar directament de “frau”. “Va quedar arxivada”, ha sentenciat ella, ja acalorada.

Poc després, Shakira, que també afronta una causa penal per haver defraudat presumptament 14,5 milions a Hisenda mitjançant un entramat empresarial en paradisos fiscals, ha abandonat la sala carregada amb una ampolla d’aigua i oblidant-se el carnet d’identitat. El seu advocat defensor ha sortit darrere seu cridant davant la mirada incrèdula dels pèrits i testimonis que esperaven al passadís. “Breu però intens”, ha dit un en to rutinari. Vives ha estat encara més breu, encara que, bé per defecte professional o perquè el matí era assolellat com per agafar “una bici que et porti a tot arreu”, també ha tingut temps de cantar. Relaxat i responent a tota qüestió amb un “sí, senyor”, ha assegurat, embriagat pel seu propi vallenato: “Jo he canviat la història de la música del meu país i em vaig criar entre joglars de la música als carrers”. Mirava al sostre quan parlava tota l’estona, però ho tenia clar: “La meva feina va consistir en la modernització de la música tradicional colombiana. La gent m’anomena el rei del vallenato. Ho vaig aconseguir amb amor i dedicació a la música. I la meva música és única, no la fa ningú. Jo l’he inventada”.

Vestit de negre de dalt a baix, Vives estava citat a declarar demà dijous, però ha volgut acompanyar ja des d’avui Shakira. El cubà Livám argumenta en la seva demanda que va enviar a Vives, a través de Sony ATV, “una mostra” del seu tema perquè el cantés, però el colombià va decidir reproduir-ne “un fragment” sense la seva autorització. En la tornada de la seva cançó, Shakira i Vives canten “que te sueño y te quiero tanto”, i el de Livám diu “yo te quiero, yo te quiero tanto”. La denúncia ha estat interposada per l’editora i representant del cubà, MDRB (Maryla Dianik Romeu) Music, contra Sony Music Latin, Sony Music Entertainment, Sony ATV Publishing holdings Spain, EMI Music Publishing Spain, Shakira, Carlos Vives i Andrés Eduardo Castro, que ha entrat a la sala per dir que ell enviava la seva música composta a Vives a través de missatges d’àudio del mòbil i després la veien junts.

Als passadissos, un amic cubà de Livám esperava assegut. Ha vingut a donar suport al seu “compare des de fa 18 anys”. Amb un vestit gris impol·lut i una corbata verda, una combinació tan pròpia d’un casament com d’un funeral, el compare confessava a aquest diari que Livám sabia que no guanyaria. “El que vol és que els pèrits vegin què ha passat i li donin la plata”, ha dit amb mig somriure. No seria la primera vegada que passa. Ni serà l’última. Si el plagi es demostra, les estrelles acaben per reconèixer que les influències eren préstecs massa evidents i es resol tot amb un acord econòmic. Però ni Shakira ni Vives no han reconegut res d’això davant del jutge. Fins i tot han cantat per demostrar que l’acusació era infundada.

A fora, al carrer, esperaven desenes de periodistes i molts curiosos que passaven pel número 52 de Gran Vía. Shakira i Carlos Vives han arribat al jutjat en una furgoneta de vidres fumats i han marxat igual. Als autors de l’arxiconeguda La bicicleta els era igual Madrid Central. Han aparcat el seu enorme vehicle contaminant al carril bici. En espera que la justícia dicti sentència sobre el ja conegut cas de La bicicleta, això sí que ha estat una espècie de frau.