El camí correcte i la direcció contrària

Si la meva ombra fos la teva ombra, estaria pensant amb tranquil·litat en la selecció argentina de futbol perquè el problema no és Messi. Al camp juguen onze contra onze. Leo ofereix garanties en un dels onze llocs, com un deu pur per habilitar jugades de contraatac o, si té amb qui fer-ho, la creació del joc.

No hi ha gaire més coses per explicar, no importa debatre el paper de Messi, cal pensar en una selecció aguerrida en la part tàctica i definitiva en les individualitats. El caràcter del futbol del país. Cal tenir un equip per creure i estimar, un onze; Messi pot ser el número dotze, sempre hi serà per fer bé el que sap fer. Però fer embogir el país, i el món, en una discussió acalorada pel destí d'un jugador, encara que sigui un virtuós contrastat, no és futbol: és comunicació inflamada, infectada. En poques paraules, una selecció de futbol, no un contracte amb les indumentàries esportives.

Un dels problemes del futbol és el dels talents que van pel món buscant contractes importants i l'aparador mundial: això funciona en la publicitat de begudes, calçat, navalles d'afaitar i en la circulació del futbol per televisió arreu del món; però continua sent un problema del futbol. Insistir en el mateix problema, esperant que es resolgui miraculosament (o gràcies als miracles d'algú) no és un mètode que respongui a res intrínsec del futbol, res pur. No és un mètode. Són qüestions comercials i federatives.

Però el futbol es juga. Jugar a futbol. Córrer és de covards o de pulmons.

Les botes d'or són les que pesen més.

Córrer o no córrer, aquesta no és la qüestió.

No tot el futbol és associatiu al peu; un contraatac britànic amb signatura alemanya, com el futbol sacrificat que practica l’Atlètic de Diego Pablo, són alternances. Les aficions assumeixen la identitat del joc que fan pròpia, això també és futbol; a les fredes i a les calentes, l'èpica i l'eficàcia.

Quan el Brasil guanya a Mèxic 70 és un equip; quan guanyen Alemanya, Anglaterra o Itàlia, són equips.

De vegades ni recordem qui van ser, encara menys si no correspon celebrar les victòries. Un dels millors jugadors anglesos va jugar sempre en el mateix equip, mai va guanyar la Premier, ni l'equivalent en la seva època, no em consta que hagi guanyat cap copa anglesa, va jugar un únic partit incomplet per a la selecció; mai va jugar un Mundial ni va aixecar la Copa d’Europa. Però sempre va ser fidel al barri, a la ciutat, a l'equip de tota la vida, al sou que cobrava per viure, espero, com un rei sense corona: Matt Le Tissier. L’Argentina va guanyar els mundials amb guerrers tàctics; sense Mario Alberto K i sense Diego potser la història hauria estat una altra; però hi eren. Van jugar acompanyats per noms que ressonen en el futbol etern que reflueix el destí de la glòria.

El destí reflueix, també les seves ales negres, en una nació.

Quan els anys (vuitanta) eren els anys (setanta) postergats (seixanta).