El final de Messi

El temps mai espera i s'acosta el quinzè curs de lliga per a Leo Messi, una xifra màgica i alhora torbadora perquè amaga una amenaça terrible: el final s'apropa, de res serveix retardar els rellotges o amagar sota clau els calendaris. Un ràpid repàs a la plantilla actual ens confirma la seva condició de gran veterà, l'últim d'aquell vestuari que un dia el va veure aparèixer amb el somriure tímid i despullat de vicis, amb prou feines poca cosa més que un nen amb ganes de jugar a la pilota en el camp gran del barri. Algú va arribar fins i tot a entrenar-lo i més d'un somiarà amb que la seva retirada es postergui prou per poder, almenys, intentar-ho.

Tanmateix, encara és aviat per plorar la seva pèrdua. Convé conservar la calma i celebrar que no s'albiren en ell les petjades habituals de la vellesa esportiva més enllà de la barba espessa, el voluminós llibre de família i algun retoc en els primers tatuatges, conseqüències lògiques de cert grau de maduresa, però lluny encara de la temuda podridura. L'últim Messi ens segueix semblant el millor Messi, fins i tot després d'una Copa del Món poc reeixida que ha permès els seus detractors pecar amb total arrogància, com si per cada mal presagi no respongués Leo amb la seva particular versió del judici final.

Encara és aquí la mirada de depredador nocturn, de felí endormiscat però prest, una fera que no deixarà anar la seva presa fins a dipositar-la, amorosament, en la foscor d'algun cau. Així ho volem intuir, almenys, els que ens hem acostumat a tractar-lo com a un déu, a reclamar-li que sobrepassi novament els límits que l’identifiquen com a tal. La seva edat, el desgast de tres lustres abanderant un club que es corca tot sol, des de dins, haurien de passar-li factura d'alguna manera, però la fe i l'ansietat ens empenyen a reclamar un nou miracle, un altre més a l'espera que arribi el proper estiu i ens abraonem sobre ell per suplicar-ne el següent: suposo que arribarà abans la fi de Messi que la de les nostres esperances de que no arribi mai.

“Recordo aquell nen de Afganistan que s'havia fabricat una samarreta de la selecció argentina amb una bossa de plàstic i hi havia pintat a l'esquena un 10 i el nom de Messi amb bolígraf”, es lamenta Jordi Puntí a Todo Messi (Anagrama). Perquè darrere d'aquest nen —de l'afganès però també de Puntí— hi ha una legió de mocosos que ja s'afaiten o han fet servir diverses dotzenes de sostenidors pel camí. Perquè els nens i nenes que eren quan Messi va debutar a Montjuic, un 16 d'octubre del 2004, són avui adults de cap a peus, alguns fins i tot malmenats, tots asseguts a la seva localitat de l'estadi o enfront d'un televisor amb l'esperança que Leo els transporti a la infància.

Molt a la vora s'intueixen ja els editorials i columnes d'opinió receptant nostàlgia com a única teràpia raonable enfront de la pèrdua. Potser el temps que ens queda hauria de servir-nos per descartar, també, aquesta possibilitat i reconèixer el que és evident: que ens costarà molt evocar Leo quan ja no hi sigui perquè ja fa, sense saber-ho, tota una vida que el recordem.