Dones per a tots els gustos

De vegades un llegeix alguna cosa, en un text literari, que li sembla haver llegit igualment, o semblantment, en algun altre lloc. Això passa, per exemple, tot llegint el llibret de Don Giovanni, de Mozart, en què apareix la famosa ària del catàleg, al primer acte, en la qual Leporello, servent de Don Joan, explica a la sempre enamorada donya Elvira fins a quin punt el seu amo corteja tota mena de dones... i les abandona després: “Madamina, il catalogo è questo, delle belle che amò il padron mio”, així comença. Hi ha de tot al catàleg de les dones que Don Joan ha seduït: hi ha pageses, hi ha cambreres, ciutadanes i comtesses; baronesses i marqueses, principeses; n’hi ha de tota condició, tota forma i tota edat. De la rossa té el costum de lloar la gentilesa; de la bruna, la constància; de la blanca, la dolcesa. A l’hivern la vol grassota, a l’estiu la vol primeta; l’alta, majestuosa; la baixeta, graciosa. A les velles les conquesta per fer llarga la requesta; té passió predominant per la jove principiant; li és igual que sigui rica, sigui lletja, sigui bella... mentre porti la gonella. (Vetusta paraula que agradava a J. V. Foix.) Això a Da Ponte-Mozart.

El lector va pensar que, per molt de geni que tingués el llibretista de Mozart, això devia venir d’un o altre autor de comèdies del seu temps, o poc abans. I va trobar que potser la cosa venia de Scarron, que a la seva comèdia Le jodelet duelliste, I.1, també li diu al seu senyor, Don Fèlix: “D’on us ve que qualsevol objecte esdevingui un ídol per a vós? Ara bella, després lletja; ara sàvia, després ximple; unes joves, d’altres velles; la vídua i la ben casada; ja la nena de deu anys, ja la vella de seixanta. Sou femmicide, senyor: cosa indigne d’una persona honorable!”.

No content amb aquesta referència, al lector li va semblar que la font havia de ser més pròxima a Da Ponte, d’algú que potser la va treure de la comèdia esmentada de Scarron. I ho va trobar a Molière, Tartuffe, II.5, en paraules del personatge d’Elianta: “Els amants sempre lloen l’elecció que han fet; consideren com a perfeccions els defectes de les seves amigues... La pàl·lida és en blancor comparable al gessamí; la negra espantosa és una adorable morena; la que és prima és tota gràcia i esveltesa; la grossa és majestuosa (“e la grande maestosa”, dirà Da Ponte); considera una deessa la geganta; la menuda, tota gràcies celestials; la belitre és enginyosa; la ximple és molt bondadosa; la xerraire és comportable; la muda posseeix una gran honestedat. Així és com un amant amb una passió extrema estima sempre els defectes de la dona adorada”. Això a Molière.

Semblava, en veritat, que el lector hagués arribat al cap del carrer: Scarron va fer un catàleg tipus Leporello, després el va imitar Molière, i d’aquest ho va treure Da Ponte per a l’òpera de Mozart, com va treure de Beaumarchais l’argument de Les noces de Fígaro. Podeu creure que no va quedar prou satisfet? Va pensar que qualsevol lloc comú, tòpic, argument o motiu que es trobi a les literatures modernes i contemporànies ha de venir, per força, d’una font antiga —hi ha diccionaris amb aquesta mena de referències, però el lector mai n’ha trobat cap que inclogui el nostre tema del catàleg—, i, rumiant, rumiant, després d’haver descartat Aristòfanes, Menandre i Terenci, va pensar: no seria una cosa dels epicuris? Però els epicuris no han deixat textos que s’assemblin a allò que buscava.

Llavors va pensar en el gran llibre de Lucreci, De rerum natura, perquè li sonava haver llegit en aquell lloc alguna cosa semblant. Era qüestió d’espigolar el text, fullejar-lo amb paciència, a la recerca d’algun senyal que el lector, sens dubte, devia haver deixat en el marge d’una pàgina. I així va ser: al llibre IV d’aquesta obra prodigiosa, salvada per una còpia que va fer-ne Ciceró, el lector va trobar aquestes paraules: “La negra és de color mel; la pudenta, pot ser bella; els ulls verds fan una Pal·las; la que és magra i nerviosa prou s’assembla a una gasela; la geganta resulta majestuosa; si quequeja és un ocell que gorgueja; la que és muda és pudorosa”. I l’autor continua amb el tema uns quants versos més, fins que acaba dient, potser exhaust: “Però, quant a aquesta matèria, seria massa llarg escriure-ho tot”.

Ara el lector ja no tenia cap dubte. Tot degué començar amb Lucreci. Creia que potser trobaria d’altres referències en literatures medievals, però les havia de descartar, perquè el De rerum natura no es va trobar fins l’any 1417, a l’abadia de Sankt Gallen. Això sí: en el vast univers de la Literatura, en el gran llibre de la Història, hi ha moltes coses que tornen, van i venen, apareixen, desapareixen i surten altra vegada. Havia el lector de treure cap lliçó moral, amb tirada al feminisme o al seu contrari, a partir d’aquestes citacions? No calia. En va tenir prou passejant tota una tarda entre els arcans de la biblioteca.